L'arquitectura és l'art de l'equilibri perquè ha de conciliar la creativitat amb la funcionalitat i la tècnica, allò visual amb allò còmode. Un dels arquitectes espanyols que millor va exemplificar la simbiosi de tots aquests atributs va ser el postmodernista català Ricardo Bofill (1939-2022).
Ricardo Bofill Leví va néixer a Catalunya i va portar els seus projectes i treballs per tot el món: l'Índia, la Xina, Rússia, els Estats Units… El 1963 va fundar a Barcelona el reconegut Taller d'Arquitectura, que anava més enllà d'aquest camp artístic. Sota un mateix estendard, va reunir un equip multidisciplinari d'arquitectes, enginyers, urbanistes, sociòlegs, poetes, directors de cinema i filòsofs que pretenien canviar l'arquitectura. En aquest article viatjarem per les seves obres més icòniques.
Barri Gaudí, Tarragona (1968)
El Barri Gaudí de Reus va ser el primer treball del Taller d'Arquitectura en el disseny urbà a gran escala. Consisteix en un conjunt d'habitatges projectats per ser accessibles a les classes populars, ja que tenia la finalitat de pal·liar el dèficit d'unitats residencials provocat per les onades immigratòries dels anys seixanta. El desenvolupament pretenia ser una alternativa als llavors populars blocs corbusians.
Castell de Kafka, Barcelona (1968)
Es tracta d'un complex d'apartaments als afores de Barcelona, a l'àrea de Sant Pere de Ribes. Es va dissenyar com a homenatge a l'escriptor praguenc autor de la llegendària Metamorfosi, Franz Kafka, i consta de 90 cases, piscina, sauna, bar i restaurants.
L'edifici es conforma mitjançant la unió de cubs prefabricats que es basen en dues equacions matemàtiques que generen la seva ubicació en relació amb les torres de circulació vertical i el disseny general del lloc.
Xanadú, Alacant (1971)
Xanadú, a Calp, va ser concebut com un prototip de ciutat jardí vertical que s'integra amb el paisatge rocós del penya-segat. La seva estructura s'adapta al terreny, amb diferents nivells connectats per rampes i escales, cosa que crea una sensació de laberint.
Destaca per les formes geomètriques i escultòriques que combinen cubs, prismes i cilindres. Encara que s'inspira en el neoclassicisme i la geometria, incorpora un toc surrealista i postmodern, i fins i tot poden evocar el llunyà Japó. Els apartaments estan orientats per oferir una vista sobre el mar Mediterrani i el penyal d'Ifac.
La Muralla Roja, Alacant (1973)
Inspirat en l'arquitectura popular de la Mediterrània àrab, Bofill va crear, també a Calp, una laberíntica ciutadella de 50 apartaments davant del mar amb passadissos que recorden els decorats de la primera temporada de El joc del calamar.
La perfecta geometria, el cromatisme canviant a patis i escales, la ubicació al cim d'un penya-segat i la singular aparença l'han convertit en un dels edificis més fotografiats d'Espanya.
Walden 7, Barcelona (1970-1975)
Ubicat a l'avinguda de la Indústria de Sant Just Desvern, és un magnífic exemple de l'arquitectura modular espanyola. El projecte va néixer el 1970 i originalment es va anomenar Ciutat de l'Espai. S'inspirà en l'obra de ciència-ficció de l'autor Burrhus Frederic Skinner, Walden dos.
El projecte original consistia en la construcció de diversos edificis, però per motius econòmics només se'n va poder construir un. Tenia l'objectiu de simular una petita ciutat vertical, amb cases i pisos, carrers, botigues, etc. La meitat de la superfície en planta es destinaria a usos comunitaris, circulacions i jardins. D'aquesta manera, encara amb una densitat relativament alta, es podia contrarestar per l'espai vertical.
L'edifici té 16 pisos d'altura (incloent-hi la terrassa) i una superfície de 31.140 m². El formaven inicialment 446 habitatges i actualment hi resideixen uns mil dos-cents veïns.
La Fàbrica, Barcelona (1973-1975)
La Fàbrica és un dels edificis més icònics de l'arquitecte, ja que també en va ser el propi estudi. El 1973, Ricardo Bofill va trobar una fàbrica de ciment abandonada amb més de 30 sitges subterrànies, galeries i sales de màquines enormes i va decidir convertir-lo en la seu del Taller d'Arquitectura.
La feina de remodelació va durar dos anys, però els resultats van ser sorprenents. Va transformar un edifici inert, gris i lànguid en un complex exuberant, metafísicament creatiu i viu.
Les Espaces d'Abraxas, Noisy-le-Grand (1978-1983)
Dissenyat per l'arquitecte català Ricardo Bofill i inaugurat el 1983, es considera un exemple notable d'arquitectura postmoderna i destil·la una aura anacrònica inspiració neoclàssica que l'han convertit en el teló de fons de pel·lícules com Els jocs de la fam. Consta de 730 habitatges en tres edificis: el Teatre a l'oest, l'Arc al centre i el Palau a l'est.
Els arquitectes que han deixat empremta a l'habitatge a Espanya
77 West Wacker Drive, Chicago (1992)
Bofill també va deixar empremta a la ciutat que va inventar els gratacels: Chicago. Fou el primer edifici d'aquest tipus de l'arquitecte català. Té 51 plantes, una alçada de 204 metres i uns 87.700 m² de superfície interior.
El més destacat
