El Liceu fa 175 anys. Tal dia com avui del 1847 es va inaugurar el Gran Teatre del Liceu amb una forta repercussió ciutadana. El programa incloïa una simfonia de Joan Melcior Gomis; el drama Don Fernando el de Antequera de Ventura de la Vega, una dansa de tipus andalús titulada Rondeña, de Josep Jurch i coreografia de Joan Camprubí, i una cantata en italià de Joan Cortada amb música de Marià Obiols titulada Il regio imene. L'òpera va arribar uns dies més tard, el 17 d'abril, amb Anna Bolena. El nou Teatre tenia l’aforament més gran d’Europa i capacitat per a 3.500 espectadors. L’escenari disposava de les instal·lacions i la tecnologia més modernes d’aquell moment.
El primer Teatre va tenir la curta vida de 14 anys, ja que el 9 d'abril del 1861 un incendi iniciat a la sastreria es va propagar ràpidament i va destruir completament la sala i l'escenari. El Teatre va quedar en ruïnes i els propietaris van decidir unànimement que el reconstruirien repartint els costos entre tots els accionistes i persones amb interessos al Teatre. Barcelona es va guanyar l’admiració general perquè al cap d’un any es va reconstruir el Colisseu, de la mà de l’arquitecte Josep Oriol Mestres, novament sense el finançament de la Casa Reial.
El segon Liceu va obrir les portes el mes d'abril del 1862 amb l'òpera I puritani precedida de la peça simfònica Les dues làpides de Joan Sariols i Porta (composició guanyadora del concurs organitzat amb motiu de la inauguració del nou Teatre).
El Teatre va perdurar a les mans de la Societat del Gran Teatre del Liceu fins a l'esclat de la Guerra Civil, moment en què la Generalitat de Catalunya el va nacionalitzar. Aquesta nacionalització es va concretar al decret del 27/07/1936 mitjançant el qual el Liceu passava a anomenar-se Teatre Nacional de Catalunya. Tres dies més tard, als baixos del Cercle del Liceu es va instal·lar la Comissaria d'Espectacles de la Generalitat i el 5 d'agost de 1936 es va redactar un annex al decret pel qual també es nacionalitzaven el Cercle i el Conservatori.
El règim de Franco va tornar la titularitat del Teatre a la societat de propietaris i el mes d'abril del 1939 Joan Mestres Calvet reprèn l'activitat artística i comença a organitzar la temporada d'hivern 1939/40. El 9 de desembre del 1939 s'inaugura la temporada d'òpera amb Goyescas d'Enrique Granados.
A finals dels anys 70 del segle XX, el sistema de finançament estava del tot obsolet en comparació amb els grans teatres d'òpera d'Europa. L'any 1980, amb la mort del darrer empresari, Joan Antoni Pàmias, les administracions catalanes prenen consciència del valor històric i cultural de la institució i l'11 de desembre, mitjançant un decret de la Generalitat, es crea el Consorci del Gran Teatre del Liceu. En un primer moment, va formar part la mateixa Generalitat, l'Ajuntament de Barcelona i la Societat del Gran Teatre del Liceu, i posteriorment s'hi van afegir la Diputació de Barcelona i el Ministeri de Cultura. Tot i la creació del Consorci i l'entrada de finançament públic, no es va aconseguir frenar el dèficit a l'economia del Teatre.
Incendi i reconstrucció
L'incendi del 31 de gener del 1994 va causar un profund impacte emocional i una forta i cohesionada resposta ciutadana. El mateix dia de l'incendi, el patronat del Consorci va acordar per unanimitat la reconstrucció del Liceu al mateix emplaçament. El projecte es va encarregar a l'arquitecte Ignasi de Solà-Morales, al qual se sumarien Xavier Fabré i Lluís Dilmé.
L'1 de febrer del 1995 es constitueix el Consell de Mecenatge amb la finalitat d'afavorir el finançament privat a la reconstrucció del Teatre i garantir la permanència del suport empresarial al projecte del Liceu.
Tercer Teatre
El 7 d'octubre del 1999, se celebra la funció inaugural del nou Teatre amb Turandot, sota la direcció d'escena de Núria Espert en un nou edifici que mantenia una aparença fidel a l'anterior però estava dotat d'una infraestructura tècnica avançada.
El Liceu reneix com a projecte cultural dirigit al conjunt de la societat. El nou Teatre obre les portes com a teatre públic i com a tal té la missió de crear un art estèticament ambiciós que arribi al nombre més gran de ciutadans i vetllar per multiplicar les oportunitats artístiques dels músics i creadors del país.
