La conquesta de Mallorca el 1229 pel rei Jaume I d'Aragó va ser un canvi de sobirania i va suposar una transformació radical del paisatge urbà i identitari de l'arxipèlag. Al cor d'aquesta metamorfosi s'erigeix la catedral de Santa Maria, coneguda universalment com la Seu. A més d'un temple religiós, és una colossal edificació de marès que es va concebre com una rotunda declaració d'intencions polítiques i militars.
Segueix idealista/news al canal de Whatsapp
La Corona d'Aragó necessitava consolidar la seva hegemonia a la Mediterrània occidental, i en projectà el poder mitjançant una arquitectura monumental que va desafiar els límits de l'enginyeria medieval.
El desafiament constructiu davant del mar
Ubicada estratègicament sobre les antigues muralles de Palma, ocupant l'espai de la mesquita major de Madina Mayurqa, la catedral va ser dissenyada amb un propòsit clar: que fos visible des del mar. Per als navegants de l'edat mitjana, la visió d'aquesta mola esculpida imponent retallada contra l'horitzó balear era un missatge geopolític inequívoc, de fe cristiana i el control dels reis d'Aragó que governaven les rutes comercials de l'illa.
Des del punt de vista arquitectònic, la Seu trenca els motlles del gòtic europeu tradicional per la seva sorprenent amplitud volumètrica. Amb una planta de tres naus, la nau central puja fins als 44 metres d'alçada per convertir-se en una de les voltes gòtiques més altes del món, només superada per les de Beauvais i Milà.
Precisament, el que més fascina els experts en estructures és l'audàcia dels seus mestres d'obra per sostenir una càrrega d'aquestes dimensions. Per això, aquests van dissenyar uns pilars octogonals increïblement esvelts que transmeten una sensació de lleugeresa gairebé miraculosa.
Els contraforts exteriors i el sistema de dobles arcbotants no només compleixen una funció d'enginyeria vital per suportar la càrrega de les cobertes, sinó que doten l'exterior del temple una estètica rítmica i militar. Era, amb caràcter general, una fortalesa espiritual.
La catedral de la Llum
El gòtic mediterrani es caracteritza per la gestió de la llum en un entorn de sol radiant. La catedral de Santa Maria és coneguda legítimament com la catedral de la Llum gràcies als seus 59 finestrals i, sobretot, a l'espectacular rosetó major, l'oculus maior.
Amb més de 12 metres de diàmetre i compost per més de mil peces de vidre de colors, és la rosassa gòtica més gran del mó . La seva ubicació a la capçalera del temple està calculada mil·limètricament perquè, dues vegades a l'any, la llum solar travessi els vitralls i projecti el reflex exactament sota la rosassa de la façana oposada per formar un perfecte "vuit" de llum, anomenat el vuit de la catedral.
Cada 2 de febrer, dia de la Candelera, i l'11 de novembre, dia de Sant Martí, centenars de persones matinen i es congreguen a l'interior del temple al voltant de les 8:00 del matí per ser testimonis en directe de com es forma la Festa de la llum durant uns pocs minuts.
Al llarg dels segles, aquest símbol de poder històric s'ha sabut actualitzar per mantenir la monumentalitat. A principis del segle XX, el cèlebre arquitecte Antoni Gaudí va dur a terme una reforma interior que va eliminar el cor gòtic que dividia la nau central.
Aquesta intervenció va tornar al temple la seva concepció original de gran basílica diàfana i va maximitzar la visibilitat de la columnata imponent. La catedral de Santa Maria ens recorda que la gran arquitectura transcendeix la construcció d'estructures i crea atmosferes atemporals, capaces de desafiar la gravetat i commoure l'espectador segles després.
