Segons un informe europeu sobre habitatge, del Consell Europeu, Lisboa és la ciutat on el lloguer s'emporta un percentatge més alt del salari de la UE, amb un 116%, seguida de Barcelona i Madrid, amb un 74% del sou en tots dos casos. Per tant, Barcelona es queda a la segona posició. Analitzem-ne les causes.
Iñaki Unsain, Personal Shopper Immobiliari (PSI) i director general d'ACV Gestió Immobiliària, destaca que Barcelona presenta un esforç elevat en el lloguer a causa de diversos factors estructurals i econòmics. "La ciutat té una alta densitat urbana i una escassetat de sòl disponible, limitada per la seva geografia entre el mar i la muntanya".
Això restringeix l'expansió de l'oferta d'habitatge. A més, la forta demanda de lloguer turístic i temporal, especialment per part d'estrangers amb més poder adquisitiu, ha pressionat a l'alça els preus. Això se suma al fet que els salaris locals no han crescut al mateix ritme que els lloguers, “la qual cosa genera una gran dificultat per als residents”. L'expert no oblida la regulació creixent del mercat, que desincentiva la inversió immobiliària, reduint encara més l'oferta.
Per la seva banda, Robin Decaux, CEO i cofundador d'Equito, atribueix aquest problema al desequilibri estructural entre oferta, demanda i ingressos. Actualment, els llogaters destinen entre un 64% i un 74% dels seus ingressos bruts al lloguer, una de les ràtios més altes d'Europa.
"La ciutat enfronta una greu escassetat d'habitatge, amb menys de tres mesos d'estoc disponible, molt per sota del llindar d'equilibri de sis mesos. Els preus segueixen a l'alça: el 2025, el preu mitjà per metre quadrat se situa entre els 4.700 i els 4.900 euros, superant els 6.000 euros a les zones prime, fet que representa un increment fins a 5,6 vegades més ràpid que el creixement salarial”, comenta Decaux.
Alhora l'expert també recalca que la demanda estrangera es manté sostinguda, amb aproximadament un 30% de les compres d'habitatge fetes per no residents. "I les lleis de control de lloguers a Catalunya han tingut un efecte mixt: encara que busquen protegir els llogaters, les restriccions han reduït l'oferta de lloguer gairebé un 19%, agreujant la manca d'accessibilitat".
Diferències amb altres ciutats europees
A l'informe de la UE, el Consell alerta que el preu del lloguer ha pujat un 72% a l'última dècada, superant la mitjana UE (58,33%), encara que molt per sota de l'increment a països com Hongria (237,54%), Lituània (147,69%), Portugal (147,05%) o Bulgària.
Per contra, Finlàndia és l'únic Estat membre que ha registrat un descens de preus (-0,4%), mentre que les pujades més lleugeres han tingut lloc a Itàlia (13,3%), Xipre (13,71%) o França (26,69%).
A Equito responen que els mercats del sud d'Europa (Barcelona, Madrid, Lisboa) difereixen significativament dels del nord i el centre del continent, tant en estructura com en polítiques públiques.
"Al sud d'Europa, ciutats com ara Barcelona, Lisboa i Madrid presenten una ràtio lloguer/ingrés del 60-75%. El mercat es caracteritza per una oferta limitada, la pressió del turisme i escassedat d'habitatge públic, fet que ha portat a aplicar controls de lloguer i subsidis".
Al centre i nord d'Europa, incloent Berlín, Estocolm i Hèlsinki, la ràtio és molt més baixa, entre el 25–40%, gràcies a una àmplia oferta d'habitatge públic i cooperatiu i més drets per als llogaters; aquí, les polítiques s'enfoquen més a l'oferta i al desenvolupament mixt.
"Mentre que a Europa de l'Est, amb exemples com Budapest i Vílnius, la ràtio de lloguer sobre ingrés se situa entre el 35-50%, reflectint una forta alça de preus des d'una base baixa i una urbanització ràpida, en un context de control feble de rendes i mercats institucionals emergents", respon Decaux. Barcelona combina demanda global intensa, salaris estancats i poc habitatge públic, i genera una crisi d'accés més severa que a ciutats amb sistemes socials més robustos.
Per la seva banda, Unsain assenyala l'esforç mitjà dels llogaters a Barcelona, que ronda el 64% del salari, molt per sobre d'altres ciutats europees com Berlín (40%), París (45%) o Oslo (42%). "Aquestes ciutats solen tenir salaris més alts, més disponibilitat de sòl, un parc d'habitatge públic més ampli i mercats menys regulats. Tots aquests factors contribueixen a fer que l'esforç econòmic per accedir a un habitatge sigui menor en comparació amb Barcelona".
El lloguer de l'habitatge no és només un problema d'Espanya
Com veiem per les dades de la UE, l'habitatge passa un moment complicat a diversos punts d'Europa. L'expert d'Equito assenyala que la UE enfronta una crisi d'accessibilitat a nivell continental. “Els lloguers han augmentat un 58% a la darrera dècada, davant d'un creixement d'ingressos del 25–30%.
Tant és així que, segons el Housing Affordability Monitor (2025) d'Eurocities, gairebé el 40% dels alcaldes europeus qualifiquen el cost de l'habitatge com a “inaccessible” per a la majoria de la població. "El problema és especialment agut a àrees metropolitanes dinàmiques com Lisboa, Dublín, Luxemburg o Estocolm, on el creixement poblacional i la inversió superen la construcció d'habitatge nou", destaca Decaux.
I assenyala que, tal com va afirmar Úrsula von der Leyen: “És una crisi social, no només una crisi immobiliària.” Per això, l'habitatge ocupa el centre de l'agenda europea amb el proper Pla Europeu d'Habitatge Assequible (desembre 2025).
