Existeix l’expressió entre els barcelonins de què ‘això sembla Les Rambles’ quan un lloc es converteix en bullici i gentada. En vida. La que en el seu origen era només el curs sec d’un riu que arribava fins al port de la Barcelona romana, concentra en els seus 1,2 kilòmetres tot el que és aquesta ciutat. No obstant això, va arribar un dia que els barcelonins van deixar de sentir-la seva, que és un circuit artificial per turistes, diuen. Però pensar això de l’arteria més transitada de Barcelona és un error.
Ara, que ens va deixar ofegats, hem d’agafar aire i recordar que La Rambla sempre va ser un espectacle, escenari de centenars d’històries. Mai va ser dels barcelonins i, en canvi, porta impregnat a les seves voreres i arbres el seu ADN: revolucionària com les seves revoltes i cremes de convents; ostentosa pel luxe de la burgesia; una eterna primavera per les seves flors tot l’any; múrria com els seus primers turistes, els marines, i golfa i vividora com els escriptors i artistes embriagats en els seus bars.
És una pregunta de Trivial saber quantes rambles té Barcelona i dir que una sempre porta a l’equivocació. Les Rambles sempre han estat cinc, tot i que ara s’han unificat en una: de Canaletes, dels Estudis, de les Flors, dels Caputxins i de Santa Mònica. Aleshores, es pronuncia en singular o en plural? En aquest espai obert tot és tan fugaç i inesperat que fins i tot la seva designació és múltiple i confusa.
Com tota història té un origen, la de la Rambla es remunta a mitjans del segle XV, quan el Consell de Cent, el govern municipal, va decidir desviar el rierol de Sant Miquel que inundava els locals de La Rambla per convertir-la en un passeig. Ineludiblement, el seu destí era ser un torrent, primer d’aigua i després de persones. De seguida es va convertir en el passeig favorit dels barcelonins, un lloc tranquil lluny dels camins de carros.
En ella es van anar instal·lant els convents de diferents ordes que anaven arribant a la ciutat: els Carmelites descalços, Sant Josep, Sant Francesc, del Carme, de Betlem, els Caputxins... Gràcies a ells, el carrer va començar a prendre un aspecte més urbà. Però Barcelona es tornava poc clerical en els períodes de major frustració. S’ha de retrocedir fins a 1835 per veure despertar a La Rambla i treure el seu genuí caràcter reivindicatiu, amb els motins contra els ordes religiosos en plena Revolució liberal.
I aquella primera rebel·lió, la fugida dels religiosos i la desamortització dels seus terrenys, va esdevenir una transformació de La Rambla i, en conseqüència, de la ciutat. Neix La Boqueria amb els seus venedors ambulants, arriben els burgesos i comencen a construir petits palauets i aixequen un lloc on delectar-se amb la seva nova afició, l’òpera, el Gran Teatre del Liceu.
No només els venedors del mercat amb les seves boines es barrejaven amb els barrets dels burgesos que acudien a l’òpera. La Rambla també encreuava altres personatges. Passejar Rambla amunt, Rambla avall feia d’aquell carrer una passarel·la digna d’observar. Mentre que de dia la burgesia lluïa les seves millors gales a les terrasses, de nit els marines que amarraven a la ciutat vessaven la seva alegria i diners sense prudència amb tots els plaers i vicis que oferia el carrer. Eren els primers grans visitants de la ciutat.
A mitjans del segle XX, quan Espanya estava sumida en ple franquisme, els marines americans desembutxacaven entre un i dos milions de les pessetes de llavors només a La Rambla. Des del port es repartien fullets als tripulants perquè sabessin on banyar-se en alcohol i escoltar-se amb prostitutes a cada cuixa. Com reflecteix Xavier Theros al seu llibre ‘La sisena flota a Barcelona’ (La Campana), no només se’ls esmunyien els diners, també van portar la llet en pols, el formatge cheddar i la mantega, a més de sacsejar-nos el cap, budells i malucs amb violència, racisme i rock and roll.
També va haver-hi explosions, les més conegudes les que va patir el Liceu amb les bombes Orsini que van impactar en el recinte i els seus voltants. Va haver-hi tirotejos entre anarquistes i socialistes en els Fets de Maig de 1937 i va haver-hi també l’assalt al Banc Central, no fa tant, el 1981. Però també va tenir el plaer de veure passejar per ella l’escriptor danès Hans Christian Andersen, el 1962, i en va deixar testimoni al seu llibre ‘Viatge per Espanya’, va enlluernar a Federico García Lorca i va conquerir els ulls de Josep Maria Planes perquè memoritzes en el seu ‘Nits de Barcelona’ la vida mundana que va presenciar als seus carrers. Els va servir de trapa a Hemingway, Dalí i Picasso per anar a la recerca d’absenta a pocs metres, al Marsella.
La història d’una ciutat no l’expliquen els llibres, l’expliquen els seus carrers. La Rambla sempre va bullir i revifar, tot i que molts barcelonins vam creure, erròniament, que els turistes s’havien apropiat d’ella. L’estreta i llarga Rambla, l’espai més obert de la ciutat, mai ens va pertànyer i, en canvi, en ella, un troba sempre les arrels de Barcelona.
I que així reneixi, desvergonyida i ufanosa, en definitiva, que segueixi viva per molts anys més.
