Fa temps que l'arquitectura contemporània busca les arrels on s'assenten els nous edificis per trobar un punt passat en comú i poder-lo reinterpretar, dialogant entre els dos moments. Torna la mirada cap als materials locals i les tècniques de construcció tradicionals mitjançant l'ús ancestral de la pedra, la fusta o la ceràmica.
Segueix idealista/news al canal de Whatsapp
Als anys 70, l'arquitecte danès Jørn Utzon va construir a Mallorca Can Lis, un exemple perfecte de com l'arquitectura es pot arrelar en un territori sense perdre la vocació universal. Un projecte fotogràfic recent elaborat per Alex Dormon ha tornat al centre del debat aquesta casa discreta i radical, considerada una de les obres més influents del seu autor.
Un habitatge modelat per la pedra
Can Lis es troba en un penya-segat proper a Porto Petro, orientada cap al mar i construïda íntegrament amb pedra marès (com es coneix el gres a les Balears), el material que durant segles ha donat forma a l'arquitectura tradicional mallorquina. La casa neix del desig d'Utzon de viure connectat amb el paisatge a través d'un sistema constructiu senzill i profundament arrelat al territori.
L'habitatge s'estructura com una sèrie de pavellons independents units per patis i porxos. Aquesta divisió, inspirada en les cases populars de l'illa, permet que cada espai capturi la brisa marina i rebi la llum solar des de diferents angles. En paraules de Dormon, Can Lis “no pretén imposar-se al paisatge, sinó deixar que el lloc mateix dicti com s'han d'habitar el sol, l'ombra i el silenci”.
A diferència de les seves obres més monumentals, com l'Òpera de Sydney, Utzon va concebre aquí una arquitectura íntima, basada en l'escala humana i en l'ús de tècniques tradicionals reinterpretades des de la modernitat. Sembla que la casa ha estat excavada més que construïda, com si el marès hagués estat esperant a ser tallat seguint la geometria sensible de l'arquitecte.
Els murs, gruixuts i texturitzats, s'aixequen amb blocs locals que aporten inèrcia tèrmica i un to càlid que es fon amb la llum del Mediterrani. Els sostres, recoberts amb teules ceràmiques, i els tancaments de fusta completen un conjunt que s'integra completament a la topografia.
El fotògraf de la nova sèrie assenyala que Can Lis és “una obra que es transforma constantment amb el pas del dia”, ja que les ombres projectades pels murs i les volades generen una arquitectura canviant. A cada superfície, la llum mediterrània revela matisos diferents i reforça la sensació que l'habitatge funciona gairebé com un instrument òptic afinat per observar el mar i el cel.
Homenatge a l'arquitectura vernacla mallorquina
La recent documentació fotogràfica busca mostrar Can Lis des d'una perspectiva íntima i ressaltar-ne l'ús magistral de materials locals i la relació amb el paisatge. El fotògraf explica que la seva intenció era capturar "un equilibri entre allò construït i allò natural", i insisteix que la casa "està feta de llum, aire i pedra tant com d'arquitectura".
Cadascuna de les imatges subratlla la relació estreta entre l'habitatge i les tècniques constructives mallorquines. El treball del marès a mà remet directament a les antigues pedreres de la regió, mentre que els patis i els porxos segueixen la tradició de crear espais de transició entre exterior i interior. Segons Dormon, Can Lis demostra que “les solucions arquitectòniques més simples i més lligades al lloc poden tenir una força poètica inigualable”.
L'interior de la casa segueix la mateixa lògica que l'exterior centrant-se en l'austeritat material, els mobles integrats i les finestres profundes que emmarquen vistes del litoral. L'arquitectura prescindeix de qualsevol artifici superflu per enfocar-se en els sentits, des del so del vent i els reflexos del mar fins a la textura rugosa de la pedra.
La difusió internacional de les noves fotografies ha revifat l'interès per aquest habitatge, considerat una de les obres més personals d'Utzon. Per a molts arquitectes contemporanis, la seva aproximació demostra que treballar amb materials locals no és una limitació, sinó una oportunitat per crear espais profundament arrelats i alhora sorprenentment moderns.
