Una de les característiques més sorprenents de la província de Barcelona és que permet passar en poc temps del ritme de la gran ciutat a paisatges de muntanya i petites localitats. De fet, a pocs quilòmetres de zones molt transitades sobreviuen diversos despoblats en ruïnes i sense vida avui. Tot seguit descobrim alguns dels pobles abandonats a Barcelona més destacats.
Jafre (Garraf)
Jafre és un despoblat situat al terme municipal d'Olivella, dins del Parc Natural del Garraf. La seva existència està documentada des del 1139 i durant segles va ser una baronia formada per la residència senyorial, l'església de Santa Maria, la rectoria, habitatges vinculats als masovers i dependències ramaderes.
Al segle XIX, Jafre encara mantenia població i activitat econòmica. El Diccionari de Pascual Madoz va registrar 62 habitants a mitjans d'aquesta centúria i va descriure un entorn dedicat al cultiu, la producció de vi, la cria de bestiar i una fàbrica d'aiguardent.
Tot i això, l'aïllament i la pèrdua d'habitants progressiva van acabar debilitant-ne el nucli. Els últims residents van abandonar el lloc el 1957. Sense electricitat ni aigua corrent, depenien d'aljubs de pluja i es desplaçaven fins a Sitges per comprar, rebre correu, vendre mercaderies o anar al metge.
Avui el recinte està tancat i conserva les restes de l'església, la casa del baró i la rectoria, però no és un espai habilitat per a visites interiors.
Peguera (Berguedà)
Al municipi de Fígols, a l'Alt Berguedà, hi ha Peguera, un dels pobles més alts de la província de Barcelona. El nucli se situa a uns 1.630 metres d'alçada, sota el Roc de Peguera, en un entorn d'hiverns exigents i comunicacions històricament complexes.
A finals del segle XIX, l'explotació de les mines de carbó de Pepita, Eureka i Moreta va transformar el territori. El projecte va incorporar plànols inclinats, vies, túnels, carregadors i sistemes de transport per baixar el mineral cap a Cercs, salvant un fort desnivell.
El tancament de l'activitat minera i forestal, juntament amb la manca de serveis bàsics, va accelerar la despoblació des de mitjans del segle XX. L'últim habitatge habitat, Cal Penjorell, va tancar el 1968.
Peguera també forma part de la memòria dels maquis, guerrillers de resistència antifranquista després de la guerra civil, i és que aquí va néixer Ramon Vila Capdevila, conegut com a Caracremada, un dels últims maquis catalans.
Sant Romà de Sau (Osona)
Sant Romà de Sau no va quedar buit pel declivi econòmic ni per l'emigració rural, sinó per la construcció de l'embassament de Sau. L'antic nucli es localitza a la comarca d'Osona, dins el terme de Vilanova de Sau, i va ser inundat a la dècada de 1960 després de l'execució de la presa sobre el riu Ter.
L'element més reconeixible del poble és el campanar romànic de l'església de Sant Romà, una construcció del segle XI que sol sobresortir de l'aigua. La seva presència ha esdevingut una imatge habitual per mesurar visualment el nivell del pantà: quan les reserves baixen, emergeixen també parts de l'església.
Durant els períodes de sequera, Sant Romà de Sau es pot visitar, però l'accés a les estructures requereix cautela. Els edificis fa dècades que estan sota l'aigua i la seva estabilitat pot estar compromesa, per la qual cosa no és recomanable entrar a les ruïnes. Pots contemplar el poble des de l'entorn de l'embassament.
Els Masets (Anoia)
Els Masets, a Castellolí, representa un cas diferent dins dels enclavaments rurals històrics de Barcelona. No es tracta d'un poble com a tal, sinó d'un conjunt arquitectònic d'origen rural que conserva diverses cases agrupades i l'estructura d'un gran mas tradicional.
L'origen documentat del lloc es remunta a 1688, quan Ramon Marbres va obtenir permís del duc de Cardona per construir un habitatge. Als registres del segle XVIII ja apareix documentat, sota els noms de maset de Marbres o més Castellar.
Els edificis, aixecats entre els segles XVIII i XIX, conserven elements constructius tradicionals com murs de tàpia, cobertes de teula àrab i detalls de maó. El nucli permet entendre com s'organitzaven els assentaments rurals.
El més destacat
