És possible el lloguer turístic d'habitacions?

Per si fos poc complexa la confluència normativa que afecta els arrendaments turístics i els arrendaments de temporada, introduirem en aquest article un tercer en discòrdia: el lloguer d'habitacions. Però no ens quedarem en el seu vessant clàssic, sinó que hi afegirem el guarniment turístic.

És clàssic i antic el debat sobre si els arrendaments d'habitacions han de quedar subjectes a la Llei d'Arrendaments Urbans (LAU). Aquest debat sembla dividir-se en tres corrents principals: el que entén que es tracta d'un arrendament urbà d'habitatge, el que entén que es tracta d'un arrendament urbà d'ús diferent al d'habitatge i el que entén que no és aplicable la normativa especial, sinó les prevencions genèriques del Codi civil. Quin còctel.

L'humil criteri d'aquest lletrat és coincident amb aquest darrer corrent, que de forma sincrètica i molt correcta recull la sentència de l'Audiència Provincial d'Albacete núm. 255/2017, de 14 de setembre de 2017, on segueix un raonament lògic senzill i net per concloure que els arrendaments exclosos de la LAU no són un numerus clausus i que, si l'esperit del legislador hagués estat incloure-les en aquesta normativa especial, així ho hagués fet. Si això ho posem en concordança amb l'aplicabilitat del Codi civil en els casos dubtosos (SAP Biscaia de 21.07.2006, d'acord amb les STS de 10 de febrer de 1896 i 24 de febrer de 2000) i amb el recent intent de modificació fallida de la LAU on es regularia concretament l'arrendament d'habitacions, no queda més que reforçar la nostra tesi.

Fem un pas més i afegim la variant “turística” a l'arrendament d'habitacions.

En aquest cas, hem de baixar un esglaó fins a l'àmbit territorial de la legislació i centrar-nos en la normativa d'àmbit autonòmic. Com a responsables de la regulació en matèria de turisme, es poden endinsar en la seva regulació, no sense polèmica (STSJ CL núm. 86/2018 de 02.02.2018). D'aquesta manera, ens trobem amb regulacions prohibitives absolutes (Castella i Lleó, fins a la seva anul·lació parcial), amb regulacions permissives (Andalusia) o amb absència de regulació clara.

Però això no s'acaba aquí, sinó que la terrible tècnica legislativa actual -que no em cansaré de denunciar- enfanga el terreny de joc fins a la més absoluta de les inseguretats jurídiques, que fa dependre somnis i negocis de qüestions purament interpretatives, amb l'espasa de Dàmocles de l'expedient sancionador sempre amenaçant.

Permeteu-me posar l'exemple de Madrid, no per allò del centralisme madrileny, sinó pel caràcter curiós de la situació actual. Entre els diferents decrets autonòmics que desenvolupen la Llei de turisme de la Comunitat, el 79/2014 és l'encarregat dels habitatges d'ús turístic (HUT), els pisos turístics. En la redacció originària del BOCM 180 de 31 de juliol de 2014 es prohibia expressament la cessió per habitacions a l'article 18. No obstant això, la gran modificació de 2019 (decret 29/2019) va esborrar del mapa aquesta prohibició. Atès que altres normatives madrilenyes d'allotjament exclouen expressament l'arrendament parcial (habitacions), i tal com es defineixen les HUT a l'esmentat decret 79/2014, art.2.2 (…per ser cedits íntegrament…), trobarem els que interpreten que estan totalment prohibits i els que  entenem i defensem jurídicament que s'han d'entendre exclosos d'aquesta normativa sectorial.

Com veieu, tornem a la indefinició, a la inseguretat jurídica, a la litigiositat. Nihil novum sub sole.

Juan Ramón Méndez Martos
Advocat col·legiat en l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Madrid, Delegat de Protecció de Dades i Compliance Officer, apassionat del Dret Administratiu. És titular de la web www.abogadopisosturisticos.com i autor de diferents publicacions acadèmiques d'àmbit jurídic. Especialitzat en dret relacionat amb els habitatges d'ús turístic.