Aquest any es commemora el centenari de la mort d'Antoni Gaudí, màxim exponent del modernisme català. S'han previst esdeveniments i celebracions a totes les ciutats on hi ha obres seves: per descomptat, a la Ciutat Comtal, però també a Lleó, Astorga…
Els darrers anys de la seva vida va viure dedicat a la que és la seva última obra i que no va veure finalitzada, la Sagrada Família. Hem parlat amb tres arquitectes que ens han donat el punt de vista sobre l'artista i la seva obra.
Segueix idealista/news al canal de Whatsapp
Jesús Hernández, de l'estudi Lamela
"El reconeixement social i professional aconseguit per l'obra de Gaudí resulta plenament comprensible. La seva figura ocupa un lloc singular en el panorama internacional del seu temps per la radical originalitat del seu llenguatge arquitectònic i per la intensitat amb què va ser capaç de construir un univers propi, difícilment comparable al d'altres autors del modernisme. Els seus edificis no només destaquen per la força formal, sinó també per la capacitat per generar espais de gran emoció i una experiència arquitectònica veritablement única.
Al costat d'aquesta dimensió artística, el seu llegat tècnic és igualment excepcional. Gaudí va desenvolupar un sistema de càlcul estructural de gran enginy basat en models físics a escala, realitzats amb cordes i petits contrapesos, que li permetien estudiar el comportament de les càrregues i definir amb precisió la forma més adequada d'arcs i estructures de pedra. A això, s'hi suma la seva capacitat per resoldre cobertes i superfícies de geometria complexa, l'estabilitat i el funcionament de les quals exigien solucions molt avançades per al seu temps.
Entre les seves obres més significatives destaquen la Casa Batlló i el Park Güell, tot i que les cobertes de la Pedrera són especialment emocionants per la potència plàstica i espacial. La Sagrada Família, per la seva banda, constitueix un espai de gran impacte; tot i això, la seva prolongada construcció i el fet que gran part del seu desenvolupament no hagi estat directament guiat per Gaudí conviden a considerar amb certa prudència fins a quin punt el resultat final respon amb fidelitat a la seva visió original."
Carlos Albornoz, de l'estudi Tuñón i Albornoz
"Des de la meva infància he tingut la sort de passar els estius a prop del Caprici de Gaudi, obra singular que em va ensenyar a entendre com l'arquitectura podia ser molt més que un objecte. Com la manera de viure de les persones interactuen amb l'edifici i el converteixen en una experiència holística, orgànica i sensorial. Tots els que tenim el privilegi d'haver-ho visitat sabem que és un edifici únic en el qual els cinc sentits formen part de l'experiència:
La vista, a través de la llum de l'hivernacle, els buits de les finestres i el color dels mosaics. El tacte, amb les formes sinuoses i les textures que interactuen amb l'usuari. L'olfacte i el gust en l'ús de materials naturals i la integració de vegetació al centre del projecte. I finalment, el so, amb les diferents harmonies que sorgeixen en pujar i baixar les finestres.
Les obres de Gaudí transcendeixen l'arquitectura, ja que estan dissenyades no només per ser vistes, sinó per ser viscudes en profunditat. La ruptura amb les línies tradicionals, les obres carregades de simbologia, la geometria reglada i la forta inspiració en la natura han aconseguit que la seva arquitectura tingui un lloc distintiu a la història, al mapa i als nostres cors."
Enrique Barrera, de l'estudi In design we trust
"Gaudí em sembla un geni. Té alguna cosa interessant i és que en gairebé totes les arts costa entrar a nivells una mica importants. Hi ha alguns personatges (per exemple, en la música clàssica podia ser Mozart) als quals és molt fàcil accedir perquè tenen un llenguatge superficial, com molt assequible per a tothom, i això fa que agradi a la majoria. Però la veritable importància o la transcendència o la riquesa de Gaudí s'amaga sota aquestes formes tan exuberants i els seus colors, aquestes corbes i això que la gent anomena mal organicisme; tot això no és l'important en Gaudí.
Entenc que, per darrere, el que és veritablement important és la capacitat que va tenir o l'ànsia de desentrellar, de conèixer, les lleis que constitueixen el món, una mica entendre el macrocosmos, el fer una mica de Déu. Entendre com es construeix la naturalesa de les coses, però estudiar-les seriosament, no fixar-se en les formes i els colors. És meravellós entrar al seu estudi, aquest que té al costat de la Sagrada Família, i veure totes les maquetes que feia intentant entendre com era una magrana o una carxofa, qualsevol tema vegetal, però també geomètric. Tots els poliedres, arquimedians, irregulars… tots superestudiats en abstracte i també com apareixen en la naturalesa, com creixen les coses per aplicar aquestes mateixes lleis de creixement i d'estructura, de rigidesa, aprendre-les i aplicar-les en els seus projectes. Aquest és el veritable organicisme.
En un mecanisme, les peces són substituïbles. Per exemple, si es fa malbé la lletra M d'un teclat, les altres segueixen funcionant perfectament. En un organisme, tot està hiperconnectat; cada part conté el tot i tot és a cada part, i això és el que passa als edificis de Gaudí.
Després, aquesta obsessió que havia d'arribar a un punt gairebé místic, em sembla que seria gairebé com el sant Joan de la Creu de l'arquitectura. De fet, tenia un fort esperit religiós i no em refereixo al catolicisme, sinó a la profunditat de la dedicació i del coneixement."
El més destacat
