L'última operació de l'Ajuntament de Barcelona a l'Antiga Esquerra de l'Eixample deixa un titular difícil d'esquivar: cada habitatge públic adquirit supera els 435.000 euros. Una xifra que, més enllà del relat institucional, obre un debat incòmode sobre fins a quin punt aquest tipus de compres són eficients per augmentar el parc assequible en una ciutat tensionada.
Segueix idealista/news al canal de Whatsapp
El consistori ha destinat 6,1 milions d'euros a la compra i la rehabilitació d'un edifici de 1.339 m², que finalment es traduirà en 14 habitatges. La dada oficial situa el cost mitjà en 4.920 euros per metre quadrat, un 21 % per sota de la mitjana del barri. Però en aterrar l'operació en termes reals, el discurs canvia: el cost per unitat se situa al voltant dels 435.000 euros, una xifra que s'aproxima perillosament al mercat lliure en una de les zones més consolidades de l'Eixample.
Aquí és on sorgeix la primera fricció. Tot i que l'Ajuntament compara la seva operació amb preus d'oferta, el mercat real a la zona (especialment en producte per reformar) ja es mou en forquilles que poden arrencar al voltant dels 4.500-5.000 €/m². És a dir, el marge real respecte al mercat no és tan ampli com suggereix el titular polític. Més aviat al contrari: l'administració compra pràcticament a preus de reposició.
Barcelona i el precedent de comprar car a zones tensionades
No és la primera vegada que l'Ajuntament de Barcelona es mou en aquestes coordenades. En els darrers anys, diverses operacions en barris cèntrics han seguit un patró similar: adquisicions en finques existents, amb preus molt propers a mercat i amb escàs marge de descompte real.
En districtes com l'Eixample o Gràcia, on el sòl és pràcticament inexistent i la pressió compradora és constant, l'administració ha optat repetides vegades per comprar edificis complets o paquets d'habitatges ja construïts. El resultat ha estat, en molts casos, un cost per metre quadrat elevat i, sobretot, un preu per habitatge que s'allunya poc dels nivells del mercat lliure.
Aquest tipus d'operacions respon a una lògica clara: guanyar parc públic a zones on, altrament, seria impossible fer-ho, però també evidencia una limitació estructural. Quan el sector públic entra a competir directament al mercat en ubicacions prime, la seva capacitat per comprar amb descompte es redueix al mínim. El marge no el marca la política d'habitatge, sinó el mercat mateix.
El segon punt crític és el cost per habitatge. Superar els 400.000 euros per unitat d'habitatge públic planteja una pregunta directa: aquesta és la millor manera de maximitzar el nombre de pisos assequibles? Amb aquest mateix pressupost, en altres zones de la ciutat o mitjançant promoció directa, el nombre d'habitatges resultant podria ser significativament més gran. L'operació, doncs, prioritza ubicació sobre volum, una decisió legítima, però discutible des del punt de vista de política d'habitatge.
També entra en joc el factor oportunitat. Comprar a una zona com l'Antiga Esquerra de l'Eixample té un valor estratègic evident: escassetat de sòl, alta demanda i necessitat de mantenir teixit social. Tot i això, aquesta mateixa pressió de mercat és la que eleva els preus i redueix la capacitat de negociació del sector públic, que acaba competint en condicions molt similars a les de l'inversor privat.
A tot això s'hi suma un risc estructural: normalitzar preus elevats en operacions públiques pot acabar tensionant encara més el mercat. Si l'administració paga a prop del preu de mercat, difícilment pot fer un efecte corrector sobre els preus, un dels objectius implícits de la política d'habitatge.
