El 2022, Miriam Camacho va començar a buscar casa a l'Hospitalet de Llobregat i Pallejà. Coneixia bé tots dos municipis i volia seguir a prop de Barcelona, on treballava. Però l'oferta dins del pressupost era escassa i els preus li semblaven desproporcionats. Va ampliar la recerca cap a localitats tranquil·les i ben connectades amb transport públic, i va acabar comprant una casa de 120 metres quadrats a Piera. Va guanyar espai, però a costa d'allunyar-se del seu entorn.
Segueix idealista/news al canal de Whatsapp
El seu cas, recollit en un reportatge d'Arquitectura y diseño, resumeix una de les conseqüències més visibles de la crisi residencial: triar habitatge és, cada cop més, decidir a quina distància de la ciutat es pot viure.
Cases buides, però no necessàriament disponibles
Segons l'INE, el 2021 hi havia a Espanya 26,6 milions d'habitatges, dels quals 3,8 milions eren buits. S'hi sumaven 943.924 amb un consum molt baix i 2,5 milions d'ús esporàdic. No obstant això, no tots poden tornar al mercat: la ubicació, l'estat i els motius pels quals no es fan servir són determinants. Per això el debat no es redueix a construir més, sinó a quins habitatges calen, on i en quines condicions.
“Més que el número, és el preu”
Ernest Garriga, arquitecte de la cooperativa Lacol, que va participar en el projecte La Borda, ho té clar: “Més que el número, és el preu de l'habitatge”. Per a ell, la distància entre el cost de l'habitatge i els salaris és un dels principals obstacles per emancipar-se, i manquen alternatives assequibles tant en compra com en lloguer.
Les xifres orientatives que recull el reportatge, a partir de diverses fonts, ho il·lustren. Llogar un pis de 70 metres quadrats a Sants costava uns 788 euros al mes el 2015 i 1.554 euros de mitjana el 2025. A Carabanchel (Madrid) va passar de 609 a 1.239 euros, i a Puente de Vallecas, de 560 a 1.351 euros. L'encariment ja arriba a barris tradicionalment més assequibles.
Mirar més enllà de les grans capitals
Sandra Bestraten, degana del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC), defensa ampliar la mirada. Reforçar les ciutats intermèdies, millorar el transport i repartir millor l'activitat econòmica podria alleujar la concentració de la demanda. També advoca per aprofitar el que ja s'ha construït mitjançant rehabilitació, canvis d'ús i una densificació ben planificada, sobretot en zones amb bon transport públic.
El parc residencial és antic: segons l'INE, a Barcelona el 45,3 % dels habitatges es va construir entre el 1951 i el 1980, mentre que les dècades del 1960 i el 1970 concentren bona part del parc de Madrid. Per a Bestraten, més que els metres quadrats importa com es viu: llum natural, ventilació, espais exteriors i una distribució eficient poden millorar el confort sense ampliar-ne la superfície.
El “luxe col·lectiu” de La Borda
Una altra via és canviar la manera d'accedir a l'habitatge. Garriga viu a La Borda, una cooperativa de Barcelona basada en la copropietat i la cogestió, que combina habitatges privats amb espais compartits. La casa té 65 metres quadrats, als quals se sumen uns 300 de zones comunes per cuinar, reunir-se, allotjar convidats o jugar. Ell en diu “luxe col·lectiu”.
El model exigeix implicació: acords, assemblees, manteniment i gestió de conflictes. Tot i així, Garriga creu que ofereix avantatges econòmics i socials. A Catalunya hi ha més de setanta projectes que sumen més de 1.200 habitatges en diferents fases, encara que continuen sent una part molt petita del parc.
No hi ha cap solució única. Construir habitatge assequible, rehabilitar, millorar el transport i explorar el cooperativisme són estratègies complementàries. El repte, conclou el reportatge, és que accedir a un habitatge digne no obligui a renunciar a la ciutat, al mateix temps ni a la comunitat.
El més destacat
