Anna Puigdevall, directora general de Som Habitatge – Unió de Propietaris de Catalunya – qüestiona amb contundència el rumb de la política d'habitatge i alerta de les seves conseqüències al mercat. “No és gens coherent dir 'necessito la inversió privada' i, per altra banda, tractar-la com a culpable de tots els mals”, sosté.
Segueix idealista/news al canal de Whatsapp
A parer seu, el focus s'ha posat en “solucions a curt termini que no estan funcionant”, mentre el problema de fons, que defineix com a “estructural”, segueix sense abordar-se. Puigdevall adverteix que mesures com el límit del lloguer "han fracassat" i "el que han aconseguit és carregar-se l'oferta", alhora que denuncia que "el petit propietari té por" i està sortint del mercat.
Davant d'això, defensa recuperar la seguretat jurídica i deixar de buscar culpables per començar a treballar en una estratègia real que permeti augmentar l'oferta d'habitatge.
A la seva última entrevista defensava que “la majoria de fons rehabiliten pisos i aporten valor”. En ple debat polític sobre limitar-ne el paper, creu que s'està demonitzant injustament la inversió immobiliària?
Doncs jo crec que sí, que realment es fa. És més, per un tema d'ideologia política, el que es fa és demonitzar tot allò que seria la inversió, però que és una inversió absolutament necessària. Si les administracions no posen els recursos necessaris per generar i per rehabilitar tot el parc immobiliari que nosaltres tenim o el que necessitem, doncs evidentment ho haurà de fer la inversió privada. No és coherent dir “necessito la inversió privada” d'una banda, però de l'altra tractar-la culpabilitzant-la de tots els mals o anomenant-la especuladora. Es necessita la inversió privada, sense cap mena de dubte.
Vostè apunta que el problema de fons és la manca d'oferta. Per què creu que el debat polític continua centrat a intervenir preus en comptes de facilitar la construcció d'habitatge?
El que és claríssim és que el problema d'habitatge és un problema estructural, a llarg termini. No és un problema que es pugui solucionar ràpidament. Què passa? Que aquestes solucions a llarg termini costen molt perquè els governs no fan les polítiques correctes per tenir aquest parc d'habitatges. Aleshores, com que no es fan aquests deures, es pressiona amb solucions a curt termini que no funcionen, però que serveixen per emmascarar el fet que no es fa el que s'ha de fer. Són solucions que serveixen per dir a la ciutadania “sí que estem fent coses”, però no van en la direcció correcta.
Catalunya necessita desenes de milers d'habitatges nous cada any i no es construeixen. Què falla exactament: manca de sòl, burocràcia o decisió política?
Hi ha sòl, però una altra cosa és que sigui on el necessitem. És clau el tema de les infraestructures i el transport públic, perquè hi ha sòls mal comunicats que en fan inviable l'ús i tots volem viure al mateix lloc. Hem d'entendre que necessitem un país més distribuït.
Després hi ha la burocràcia, que en aquests moments és absolutament insuportable. Fa que tot sigui molt lent i encareix el preu final. Si has d'esperar un o dos anys per a una llicència, això són diners que acaben repercutint en el preu de l'immoble.
I després hi ha la voluntat política. No pot ser que per una banda diguem que necessitem milions de persones més i per l'altra que no volem construir. Són discursos incompatibles.
Ha estat molt crítica amb el límit del lloguer. Amb les dades actuals sobre caiguda d'oferta, diria que ja es pot afirmar que la mesura ha fracassat?
Jo crec que ha fracassat i és evident per diversos motius. Hi pot haver una petita part de la població que estigui més o menys contenta, la que ja tenia un lloguer i no li ha pujat, però qualsevol que intenti accedir-hi ara és pràcticament impossible perquè no hi ha oferta.
La primera cosa que han aconseguit és carregar-se l'oferta del mercat. I. a més, quan parlem de mitjanes, cal entendre-les bé: el que estava per sota de la mitjana ha pujat fins a la mitjana —s'ha encarit l'oferta més barata sense millorar-ne la qualitat—, i el que estava per sobre ha sortit del mercat cap a la compravenda.
El resultat és que la gent amb més poder adquisitiu dedica menys percentatge de la renda al lloguer (al voltant del 19 %), mentre que la gent amb menys recursos en paga al voltant d'un 49 %. És a dir, precisament s'ha encarit l'oferta més econòmica.
En el discurs públic es parla molt de “grans tenidors”. Vostè sosté que la majoria són petits propietaris. Es construeix un relat polític que no s'ajusta a la realitat del mercat?
Quan parlem de gran tenidor, en realitat hauríem de parlar de qui té capacitat de manipular el mercat. Això només passa quan tens moltíssims immobles, i a Espanya hi ha molt pocs casos així.
Com que no hi ha tants grans tenidors reals, s'ha anat baixant el nombre per definir-los: de centenars a desenes, fins i tot menys. Això demostra que la majoria de propietaris tenen poques propietats.
Aquest relat s'ha construït perquè és més fàcil carregar la culpa sobre el propietari que assumir que no s'han fet els deures en política d'habitatge.
Nota de manera clara que els propietaris surten del mercat del lloguer per la inseguretat jurídica des de Som Habitatge?
Sens dubte. El petit propietari té por: a la inseguretat jurídica i ara també a les sancions. Fins i tot per als que hi treballem és difícil interpretar la normativa actual.
Per a un petit propietari, cometre un error sense mala fe pot tenir conseqüències importants. Això genera por, i la gent no vol problemes. Al final molts diuen: “ho venc i ja veuré què faig”.
Vostè ha assenyalat que moltes mesures responen més a “titulars” que no pas a estratègia. Quines decisions concretes recents li semblen més electoralistes que efectives?
El tema del topall del lloguer. És una mesura que hauria de ser conjuntural i s'està allargant contínuament. Se li fa una volta més, una altra més, encara que no sigui la solució correcta, per generar titulars i transmetre la sensació que es fa alguna cosa.
Hauríem d'estar discutint on es construeix, com es construeix i qui gestiona el parc públic, però estem en altres debats.
Si depengués de vostè, quines serien les tres mesures urgents que s'haurien d'aplicar demà mateix per millorar l'accés a l'habitatge sense espantar la inversió?
La primera cosa és treballar la seguretat jurídica. Espanta tant el gran inversor com el petit.
Segon, deixar de demonitzar el propietari. És part de la solució, no pas el problema. Cal treballar amb ell, no pas contra ell.
I tercer, deixar de buscar culpables i començar a treballar estratègicament en una política d'habitatge real. Sembla que hi hagi un col·lapse en la política d'habitatge, igual que n'hi ha hagut en sanitat o educació.
Mirant a mitjà termini, li preocupa que l'actual marc regulador redueixi encara més l'oferta i cronifiqui el problema? Estem en un punt de no retorn?
Jo espero que no estiguem en un punt de no retorn, sinó en un punt retorn, però cal començar a fer les coses bé ja.
Hem d'escoltar tothom: els que necessiten habitatge, els que l'ofereixen, els promotors… tots els actors. I treballar plegats per solucionar el problema, en lloc de buscar qui culpar.
