Les diferències entre violació de domicili, usurpació i inquiokupació

Els tres conceptes fan referència a tres diferents formes d'ocupació d'habitatges. Igualment, els tres conceptes fan referència a actes il·lícits penals, i no civils.

La violació de domicili

És un delicte regulat a l'article 202 del Codi penal, i es comet quan una persona entra en un habitatge particular on una altra persona té establert el seu domicili o residència, o bé si s'hi manté contra la voluntat dels seus habitants. L'habitant o resident a l'habitatge que s'ocupa no ha de ser necessàriament el seu propietari; també ho pot ser l'arrendatari o llogater de l'habitatge.

Tampoc l'habitatge que s'ocupi ha de ser forçosament la residència habitual dels seus habitants, sinó que poden ser, com indica la jurisprudència del Tribunal Suprem, segones residències o altres que estiguin en disposició de ser utilitzades pels seus habitants per realitzar activitats de la seva vida privada, ja sigui perquè contenen objectes personals, mobiliari o perquè tenen contractats els subministraments a nom seu.

La pena establerta per als que cometen aquest delicte és de presó de sis mesos a dos anys, i si hi ha violència o intimidació, la pena seria de presó d'un a quatre anys i multa de sis a dotze mesos.

La usurpació d'habitatges

És un altre delicte regulat a l'article 245-2 del Codi penal, que es diferencia de l'anterior perquè el que s'ocupa és un habitatge que no és l'habitatge o residència del propietari. Normalment passa quan s'ocupen cases buides de bancs, entitats financeres, fons o també habitatges de particulars on no es realitza cap activitat de la vida privada dels propietaris.

Aquest sol ser el delicte que més es comet, entre altres coses, perquè la pena establerta per cometre aquest delicte és una simple multa econòmica de tres a sis mesos, que els ocupes no paguen per insolvents, i la pena passaria a ser de presó d'un a dos anys només si hi hagués violència o intimidació.

La inquiocupació

Les ocupacions d'habitatges a través de la inquiocupació van en augment perquè un desemborsament molt petit de diners permetrà als ocupes accedir als habitatges i disposar d'un contracte d'arrendament, que posteriorment esgrimiran per estar el màxim temps possible ocupant els habitatges.

Jurídicament es dona aquesta figura quan, ja des de l'inici de la relació amb els arrendadors, els interessats en el lloguer dels habitatges tenen la intenció de convertir-se en ocupes sobre la base d'un engany deliberat per tal d'obtenir un títol habilitant (un contracte d'arrendament) pagant als arrendadors només la primera mensualitat de renda i la fiança. De totes maneres, la intenció és no pagar-los més i aprofitar-se de la lentitud de l'acció de la justícia per continuar ocupant els habitatges el màxim temps possible.

A través de la inquiocupació, els ocupes accedeixen als habitatges de forma pacífica sense haver de forçar panys, finestres, ni cridar l'atenció de la resta de veïns. En els casos de inquiokupaciones no estem davant delictes de violació de domicili o d'usurpació perquè hi ha títols habilitants que aparenten legitimar les ocupacions, com són els contractes d'arrendament.

No ens hem d'oblidar que estem davant d'un il·lícit penal que no té un tipus específic que el reguli, però que es podria enquadrar perfectament dins del tipus penal que regula els delictes d'estafa, això sí, sempre que des de l'inici els ocupes tinguessin la intenció clara de defraudar o enganyar els arrendadors per accedir als habitatges. Si la intenció de defraudar o enganyar no fos inicial, sinó sobrevinguda, llavors sí que estaríem davant d'il·lícits civils perseguibles per la via del desnonament per impagament de rendes.