Quan les barbes del teu veí cremen: el setge sobre els lloguers de temporada a Catalunya

Durant anys, el debat públic i normatiu sobre el lloguer de curta durada ha tingut un protagonista gairebé exclusiu: els habitatges turístics. Llicències, moratòries, prohibicions municipals, sancions i controls s'han concentrat en aquest àmbit, fins al punt que molts operadors han buscat refugi en una figura que semblava, almenys fins ara, més estable i jurídicament reconeixible: l'arrendament de temporada, regulat a l'article 3 de la Llei d'arrendaments urbans.

La recent Llei 11/2025, del 29 de desembre, de mesures en matèria d'habitatge i urbanisme de Catalunya convida, tanmateix, a replantejar-se seriosament aquesta aparent tranquil·litat. Sense alterar formalment la LAU ni prohibir els arrendaments de temporada, la norma autonòmica introdueix un conjunt de mesures que evidencien un canvi de fase: el control administratiu es comença a desplaçar amb claredat des del lloguer turístic cap a qualsevol forma d'ús residencial que no encaixi en la residència habitual i permanent.

No és una ruptura brusca, sinó una mica més eficaç: un tancament progressiu del setge.

La LAU continua distingint, almenys sobre el paper, entre arrendaments de vivenda habitual i arrendaments per a ús diferent del d'habitatge, entre els quals s'inclouen els de temporada. Aquesta distinció estatal ha servit durant anys com a paraigua jurídic per a multitud de contractes vinculats a estades temporals per motius laborals, acadèmics o personals. Ara bé, el que la Llei catalana posa en relleu és que aquesta classificació civil ja no és suficient per escapar-se del radar administratiu.

La norma parteix d'una premissa clara, reiterada en el preàmbul i desenvolupada en la part dispositiva: el contingut essencial del dret de propietat sobre l'habitatge es vincula a l'ús com a residència habitual i permanent. Tot allò que s'aparti d'aquest ús passa a ser considerat una excepció que s'ha de justificar, supervisar i, arribat el cas, corregir. El lloguer de temporada deixa de ser una categoria neutra per esdevenir un ús potencialment problemàtic des de l'òptica de la política pública d'habitatge.

És especialment rellevant el reforçament de les potestats d'inspecció i disciplina administrativa. La Llei amplia de manera expressa la capacitat de les administracions públiques per obtenir dades relatives a contractes de lloguer, coordinar-se entre si i creuar informació amb finalitats inspectores i sancionadores. No es tracta únicament de vigilar les plataformes de lloguer turístic, sinó de supervisar el conjunt del mercat del lloguer, incloses aquelles modalitats que fins ara es percebien com a menys exposades.

A això s'hi afegeix la creació i l'enfortiment d'òrgans específics de supervisió, així com la consideració dels inspectors com a agents de l'autoritat. Aquest detall no és menor. Marca un salt qualitatiu en la intensitat del control i en la capacitat de l'Administració per intervenir quan detecta usos que considera desviats de la destinació residencial ordinària.

Des del punt de vista urbanístic, la Llei insisteix a garantir el predomini de l'ús d'habitatge com a residència habitual als municipis amb demanda residencial forta i acreditada. El planejament passa a ser una eina clau per admetre, condicionar o directament excloure altres usos residencials, entre els quals els temporals. El missatge és inequívoc: la qualificació civil del contracte importa, però l'ordenació urbanística i la política de vivenda pesen cada cop més.

Tot plegat obliga a una reflexió incòmoda per a molts propietaris i operadors. L'arrendament de temporada ha estat utilitzat, en no pocs casos, com a via d'escapament davant de la pressió normativa sobre el lloguer turístic. La Llei 11/2025 no prohibeix aquesta opció, però sí que la sotmet a un entorn de més vigilància, menys tolerància i creixents exigències formals. Qui pensi que només cal canviar l'etiqueta contractual corre el risc d'equivocar-se.

El setge que durant anys s'ha anat tancant sobre els habitatges turístics comença a estendre's cap als arrendaments de temporada. No mitjançant prohibicions frontals, sinó mitjançant un entramat de potestats administratives que permet a l'Administració tenir més informació, controlar millor i actuar abans.

El debat ja no és si el lloguer de temporada és legal, sinó fins a quin punt continuarà sent una alternativa còmoda en un mercat on la residència habitual ha esdevingut l'eix absolut de la política pública d'habitatge, i aquesta és una qüestió que convé començar a prendre's molt de debò.