El modernisme, en obres: la renovació arquitectònica de Barcelona

Segons un creix, un va construint a poc a poc la seva identitat fins a assolir el seu màxim esplendor. Però si les lleis de la naturalesa no fallen, progressivament anirà perdent capacitats i s’anirà debilitant, allunyant-se d’èpoques exultants. I no notarà el deteriorament del pas del temps fins que no es compari amb els més joves.

Les ciutats es construeixen amb les mateixes lleis que regeixen la vida humana i, com la pell de l’home, la seva història es resumeix en els seus edificis. Els arquitectes porten el passat al futur. Només alçant la barbeta i contemplant, hom descobreix en el seu present les èpoques passades de la ciutat. El poder de les classes riques, les guerres, les revolucions, el valor de l’estètica o de la funcionalitat, tot això es barreja en anar passejant pels carrers coneixent els edificis i monuments més emblemàtics de cada ciutat.

Els edificis més significatius, tanmateix, son patrimoni històric i artístic de la ciutat. Però també envelleixen. Alguns hauran de ser enderrocats per donar pas a les noves estètiques, però molts altres necessitaran ser rescatats del seu propi desgast, protegir-los i cuidar-los per delegar a les futures generacions el passat de lloc on viuen.

Barcelona, a part de mar, una llum relaxada i un ambient cosmopolita, és un museu a l’aire lliure. Perquè els seus edificis segueixin explicant els seus 2.000 anys d’història, hauran de ser protegits i rehabilitats de forma que segueixin sent testimoni de la seva evolució. Més enllà de viure un esdeveniment històric com ho va ser l’Exposició Internacional de 1929 o les Olimpíades del 92, una ciutat com Barcelona, amb més de 8 milions de turistes l’any, ha de vetllar per la seva imatge i no aparentar mai ser una ciutat senil.

Bé sigui per recuperar les seves senyes d’identitat o bé per treure rèdit del turisme, vet aquí sis edificis històrics de Barcelona, en la seva majoria ara de propietat privada, que estan sent reformats o han passat un procés de rehabilitació per donar un nou aspecte a aquells llocs que destil·len la memòria de la ciutat.

Casa Burés

Els grans cognoms de la burgesia catalana van units als anys daurats de la indústria tèxtil a Catalunya. La dinastia dels Burés es remunta a principis del segle XIX, però el seu imperi es va assentar amb la tercera generació. Es van traslladar de Manresa a Barcelona, on va emergir la seva nova classe social i van mudar allà també la seu de l’empresa, marca dels llençols ‘El Burrito Blanco’.

La casa havia de representar la seva posició econòmica i poderosa. Sense ser arquitecte, Francesc Berenguer va idear un palau modernista amb un toc germànic que traspuava la fortuna dels Burés. Un impressionant ós de marbre agafat a un fanal donava la benvinguda a l’escalinata principal, però el més sorprenent estava aixecant la vista i deixant-se enlluernar amb la vidriera de la cúpula. La casa, a més, allotja un ascensor que avui és el més antic en funcionament de la ciutat. Una de les joies de la corona va ser la sala de joc pels nens, la sala Hansel i Gretel, on una xemeneia de pedra representa l’escena del conte.

La propietat d’aquest tresor del modernisme ha anat passant per diferents mans, públiques i privades. Fins i tot li va agradar a Jaume Balagueró com a escenari de la seva pel·lícula Darkness. Com tot allò atractiu provoca els desitjos més irracionals, la casa arrossega una història de saquejos i pèrdues en els seus anys de deteriorament que l’Ajuntament va voler frenar el 2007 pagant 26 milions per fer de la casa un museu. Un any més tard, la Generalitat va pagar la mateixa quantitat i se’n va adjudicar la gestió. Però finalment, després de quatre subhastes fallides, la va vendre al fons d’inversió Europa Capital.

Ara està en plena transformació per tenir enllestits uns espectaculars pisos de luxe al centre de la ciutat. Han retirat les principals joies mentre restauren el seu interior i les tornaran a incorporar en finalitzar les obres. Segons ha explicat el propietari a idealista/news, durant el procés de reforma i d’investigació a l’interior de l’edifici, han estat capaços de localitzar mobles i elements que anaven a ser venuts per una casa de subhastes i els han recuperat. La immobiliària Lucas Fox està gestionant la promoció dels futurs habitatges. Futbolistes, cantants o empresaris d’altres països podrien ser els nous hostes d’aquest irresistible caramel de la història de la ciutat.

Casa Vicens

Seria interessant preguntar-se si Antoni Gaudi, quan va rebre el seu primer encàrrec, visionaria el llegat que anava a deixar a Barcelona. La Casa Vicens, declarada Patrimoni de la Humanitat, es va construir als afores de la ciutat, a la vila de Gràcia. Juntament amb El Capricho de Comillas, van ser les primeres obres que van donar pas a un nou estil: el modernisme. La casa s’aixecava en uns terrenys heretats de la mare de l’agent de borsa, adossat a un convent però amb espai suficient per disposar d’un ampli i frondós jardí.

La vil·la residencial projectava ja el que Gaudí va continuar desprenent en les seves següents obres: adaptar el llenguatge de la naturalesa a la vida privada. Gaudí va posar en aquesta casa tota la seva creativitat i perfeccionisme. La casa es va dissenyar amb línies rectes, però entrellaçava el seu gust per estils arquitectònics orientals amb els revestiments de rajoletes i els vidrats. Observar la Casa Vicens és com entendre una vida des del minut zero. En poc temps, Gaudí va enlairar-se. L’inici de les obres de la Casa Vicens coincideixen amb l’arrencada d’un altre encàrrec per l’arquitecte, el d’un temple expiatori: la Sagrada Família

El 1899, després de la mort del senyor Vicens, la seva vídua, Dolors Giralt, va posar en venda la finca. La va comprar la família Jover que li va donar a la casa la seva primera gran rehabilitació per part de l’arquitecte Serra Martínez. Van mantenir la propietat fins que el 2007 la seva última generació, els Herrero Jover, van posar la casa en venda per 35 milions. Els poders van passar al banc andorrà Morabanc el 2014 per una quantitat inferior a l’anunciada. L’entitat bancària va iniciar llavors una remodelació. Els exuberants jardins ja no existeixen, però la casa ha passat a ser un museu.

Casa Joan Serra

A mitjans del segle XIX la Rambla es va convertir en un passeig ple de vida transitat per la burgesia. Va ser en els mateixos anys que es va aixecar el Gran Teatre del Liceu, uns números per sota de la Casa Joan Serra. El passeig va ser l’escenari i passarel·la de les famílies adinerades i poderoses de la ciutat. Igualment, sempre indret de barreges, es distingia per les boines a la classe treballadora i pels barrets de copa als rics. Va servir tant com a aparador de l’aristocràcia com a punt per citar moviments revolucionaris.

La casa va ser ideada per un dels arquitectes contractats pel projecte de la Sagrada Família, Francisco de Paula Villar. Va ser l’artífex de la cripta del temple, amb clar estil neogòtic, el mateix estil que va traslladar a l’encàrrec de la Rambla dels Estudis. Encara abundaven els pisos estrets i humils a les Rambles i una casa d’aquestes dimensions era un bombó. La tribuna que presideix la primera i la segona planta de la façana i les barroques balconades ja van ser renovades el 1925 per primera vegada. Va ser la mateixa època en què l’edifici va allotjar la seu de dos diaris, “Las Noticias” i “El Correo Catalán”. Però el 1945 va arribar el seu inquilí més longeu, l’hotel Montecarlo.

Disposar de 50 habitacions en una localització immillorable de la ciutat, en ple cor, era un èxit assegurat. Així va ser durant 70 anys. Però el 2015 la família d’hotelers propietària de l’immoble va decidir vendre’l. KKH Property Investors va pagar 20 milions d’euros per la casa. Amb la firma de la compra va quedar a l’aire si el futur de la casa seria mantenir l’hotel o obrir un nou establiment. El setembre de 2016 va sol·licitar la llicència d’obres per rehabilitar l’edifici i, per la seva ubicació estratègica, els actuals propietaris han explicat a idealista/news que esperen donar-li sortida, potser, com flagship d’alguna firma de moda.

Palau Castell de Pons

Es desconeix la data exacta de la construcció de la casa, però per l’arquitectura neoclàssica s’intueix que podria ser durant la meitat del segle XIX. Antoni Castell de Pons, advocat de professió, va ser diputat pel Partido Conservador a l’etapa que Cánovas del Castillo estava al capdavant del govern espanyol. A la seva etapa com a polític li era més còmode traslladar la seva residència d’Esparraguera a Barcelona i va encarregar l’obra a Miquel Bosch.

La singularitat de l’edifici s’amaga al seu interior. Els sostres dels espais nobles encara conserven unes pintures sobre la tela, autoria de les quals s’atribueix al pintor Pau Rigalt. Des de 1827 i fins fa un any formaven part del decorat de la bomboneria més antiga de la ciutat, la centenària Fargas, quan l’edifici encara pertanyia a l’ordre de Sant Joan de Déu. La bomboneria ocupava els baixos de la cantonada, a un costat, tenia la filatèlia Monge des de 1904 i, a l’altre, la xarcuteria La Pineda des de 1930. També va ser la seu del Cercle Artístic de Sant Lluc, que, tanmateix, van ser els primers a marxar, el 2009.

Des de 2013 l’edifici és propietat de la immobiliària Casacuberta, especialitzada en la recuperació d’edificis emblemàtics i cèntrics. Els nous amos van decidir reformar l’immoble per transformar-lo en unes galeries comercials.

Els inquilins dels baixos, la filatèlia, la xocolateria i la xarcuteria, van haver de negociar un nou contracte de lloguer. La filatèlia Monge va marxar a un pis del mateix carrer, la bomboneria Fargas va aconseguir un local de l’edifici annex al palauet on es va emportar, com si fos un cargol, tota la casa a les espatlles i l’ha encaixat a la nova ubicació. L’única que va resistir va ser la xarcuteria, la més antiga de la ciutat, i allí seguirà amb els mateixos tamborets i la mateixa caixa forta de fa quasi un segle. I la resta, des del passat desembre, és ocupada per una firma italiana de roba de baix cost.

Park Güell

La K de Park es deu als viatges d’Eusebi Güell a Gran Bretanya. Vivint allí, va visitar ciutats com Leicester, Letchwork o Hampstead, i va descobrir com l’arquitecte i pintor William Morris naturalitzava els jardins a les residències i vida dels anglesos. Es va emportar aquesta idea a la maleta, i la va traslladar a Barcelona per treballar-la amb el seu arquitecte obsessionat amb la naturalesa. Com poder crear un pulmó verd prop de Barcelona que, a més, fos residència privada per allotjar a les famílies acomodades.

Va comprar 15 hectàrees de terreny als afores de la ciutat per materialitzar el seu projecte: unes seixanta cases unifamiliars en uns grans patis jardinets. El resultat final va ser un parc amb dos pavellons, una sala hipòstila amb inspiració hel·lènica i un mirador en forma d’onades que es mimetitzava amb el mar de fons.  

De tota la promoció immobiliària que havia de tenir el parc, només tres famílies hi van viure: els Güell, el mateix Gaudí i el doctor Trias. La família d’aquest últim encara hi viu. Els Güell van vendre la seva part a l’Ajuntament de la ciutat el 1922 i des de 1923 el parc és públic. El 2013 el govern de Xavier Trias (CiU) va posar en marxa l’accés discriminatori al parc amb la intenció que es revertís en forma de millores al parc.  Amb els diners recaptats de les entrades, l’actual govern municipal va posar en marxa set projectes per rehabilitar-lo i esperen finalitzar les obres a principis de 2019.

Casa Pascual i Pons

Els 32 fanals-banc del passeig de Gràcia es van encendre per primer cop el 21 de desembre de 1906. L’exhibició de cavalls va ser rellevada pels primers automòbils. Tot just un any abans, es mudaven al gran passeig les famílies Pascual i Pons. Isidra Pons i Serra va encarregar les dues cases: en una viuria ella amb el seu marit, Sebastián Pascual de Bofarull, un dels fundadors del Banc de Barcelona, i en l’altra el germà de l’Isidra, Alejandro, fill dels fundadors del Banco Hipano Colonial.

La burgesia va trobar en el poder immobiliari l’escenari per lluir la seva posició social. Les cases servien per mostrar i ser observades. Normalment, l’amo vivia a la planta noble, la principal, i la resta de pisos es llogaven, sent l’àtic sempre el de menys valor. La carència d’ascensors desprestigiava pujar escales.

Els Pascual i Pons van encarregar a Enric Sagnier la construcció al xamfrà del número u del Passeig de Gràcia la seva futura residència. L’interior aixoplugava mobles i una decoració d’estil neoclàssic. Quan el carrer reunia les tendes més exquisides de la moda catalana, el palauet dels Palau i Pons tenia als seus baixos la camiseria Comas, una de les més prestigioses en sastreria a principis de segle.

El 1922 van vendre les cases a diferents particulars de Societat Catalana d'Assegurances Contra Incendis a Prima Fixa, coneguda com a Catalana Occident. Des de llavors és la seva propietària i les cases han estat la seva seu històrica. El juny de 2016 van iniciar una rehabilitació integral dels 9.300 m2 dels que disposa l’edifici. Comptarà amb plantes obertes i els millors estàndards d’eficiència energètica. Quan finalitzin les obres, el setembre de 2019, la finca es convertirà en un nou edifici d’oficines al centre de la ciutat.