Les entitats més representatives de la promoció, la intermediació i l'administració d'habitatges han presentat al·legacions a la resolució de la secretària d'Habitatge del Departament de Territori de la Generalitat de Catalunya. Les al·legacions se centren, principalment, en l'incompliment del procediment establert en la Llei de l'Habitatge, que exigeix el control de preus del lloguer com a única mesura per reduir el desequilibri entre l'oferta i la demanda d'habitatge en diferents municipis, renunciant a l'actuació dels poders públics per a la resolució de l'accés a l'habitatge.
El primer dels problemes de procediment que es troben en la resolució de la Generalitat de Catalunya és que no existeix una memòria justificativa per a cap dels 140 municipis. L'article 18.2a de la LDV recull que és necessari presentar un procediment preparatori per obtenir la informació relacionada amb la situació del mercat residencial, però en cap moment s'ha fet referència a aquest document.
Un altre dels punts que genera controvèrsia en la resolució del DOGC és la falta d'un pla específic amb les mesures necessàries per corregir el desequilibri entre l'oferta i la demanda, tal com recull l'article 18.4 de la Llei de l'Habitatge. De fet, el propòsit de la declaració de ZMRT no és, en si mateix, controlar el preu dels lloguers, sinó orientar les actuacions públiques en matèria d'habitatge. Per tant, el pla específic ha de ser un element integrat de la declaració de ZMRT i indispensable per declarar una zona com a mercat residencial tensat.
D'altra banda, la resolució de la Generalitat de Catalunya estableix que el sistema d'índex de preus de referència a aplicar a Catalunya de les ZMRT és l'elaborat per l'Agència d'Habitatge de Catalunya. Aquest índex de referència és un greu error de la resolució, ja que la Llei de l'Habitatge, recull, de manera molt clara, que el sistema d'índex de preus de lloguer que s'ha d'utilitzar ha de ser l'elaborat pel Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana (MITMA). En l'improbable cas que el Ministeri homologui l'índex català, la nova LDV demana que el sistema d'índexs reculli les característiques i condicions de l'habitatge i de l'edifici en el qual se situa. Aquesta petició només es dona si es tenen en compte els marges superiors i inferiors de l'índex català. Per tant, seria il·legal usar únicament el valor central que respon exclusivament a superfície i localització.
A més, l'article 18.3 de la LDV remarca els requisits per a poder declarar, formalment, una ZMRT: que la càrrega mitjana del cost de la hipoteca o del lloguer en el pressupost de la unitat de convivència més les despeses i subministraments bàsics superi el 30 % dels ingressos o de la renda mitjana de les llars i que el preu de compra o lloguer de l'habitatge hagi experimentat en els cinc anys anteriors un increment superior en almenys un 3 % el percentatge de creixement acumulat de l'IPC a Catalunya. El principal problema es troba en la selecció dels indicadors, ja que és esbiaixada i no correspon amb la definició que fa la LDV. Per exemple, la resolució calcula la càrrega mitjana de la hipoteca sobre el 80 % del preu de venda (quan la mitjana és del 64 %) i selecciona estadístiques referents a l'any 2020 (que no recullen el succeït amb els lloguers i la inflació en el període 2020-2022).
L'acord de declaració com ZMRT de 140 municipis s'ha fet sense haver consultat ni informat als ajuntaments de les localitats, la qual cosa vulnera el principi d'autonomia local que estableix l'article 140 de la Constitució. És una incongruència una actuació concertada de Generalitat-municipi sense comptar amb la participació activa dels municipis, coneixedors de la realitat de la problemàtica de l'habitatge en el seu àmbit.
Les entitats del sector immobiliari, en paral·lel a les al·legacions presentades, reconeixen l'existència de creixents desequilibris entre oferta i demanda d'habitatge en l'Àrea Metropolitana de Barcelona i en grans ciutats. A més, des del sector immobiliari s'entén que el control de preus del lloguer no és una solució òptima. De fet, això ja va quedar demostrat durant el control del lloguer que es va donar durant la llei del 1964, en la falta d'oferta d'habitatge de lloguer assequible (protegit i lliure) i amb els resultats de la llei 11/2020 de la Generalitat de Catalunya en relació amb la contenció de rendes.
Un dels principals problemes de l'habitatge a Catalunya és que l'Administració no ha produït habitatges protegits. De fet, entre el 60 % i el 80 % dels habitatges protegits han estat impulsats per promotors privats. A més, durant el període de gener de 2014 a abril de 2023 a Catalunya només s'han qualificat 1.883 habitatges protegits en règim de lloguer, de les quals l'Institut Català del Sòl (INCASÒL) només ha iniciat un 30 %.
El mandat constitucional indica que “els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents perquè tots els espanyols puguin gaudir d'un habitatge digne i adequat”. No obstant això, la realitat és que les obligacions de l'estat del benestar s'han traslladat als propietaris privats.
Finalment, les entitats del sector immobiliari manifesten la voluntat de plena col·laboració amb les administracions competents en matèria de política d'habitatge, de tal manera que es puguin desplegar polítiques d'habitatge efectives i que els ciutadans puguin gaudir d'un habitatge digne i adequat.