Catalunya es corona com la comunitat amb més demanda d'ocupació

La manca de mesures efectives contra l'ocupació i la morositat en lloguers i hipoteques desincentiva la inversió al sector immobiliari, i redueix l'oferta d'habitatge de lloguer. Les taxes d'usurpació d'habitatge són molt més elevades a Catalunya que a la resta d'Espanya, segons l'estudi 'El problema de la vivienda en España: análisis y propuestas', elaborat per CEU - CEFAS | Centro de Estudios, Formación y Análisis Social.

Segons el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), s'ha produït un augment superior al 5% de les demandes per ocupacions presentades als jutjats. Els tres primers mesos de l'any, Catalunya ha acumulat el nombre més gran de demandes, amb un total de 122, fet que representa el 20,6% del total nacional. Barcelona encapçala la classificació a nivell provincial, amb 85 casos comptabilitzats.

Les múltiples raons que fan que Catalunya lideri les ocupacions al país

L'advocada Sandra Aurrecoechea, del bufet Marín y Mateo, assenyala que, malgrat els recents canvis legislatius, com la Llei 1/2025 o la Llei d'Habitatge, el fenomen no només no ha remès, sinó que segueix agreujant-se en territoris com Barcelona, on la pressió residencial i la inseguretat jurídica es combinen en una "tempesta perfecta".

Per a l'advocada, hi ha diverses raons. Una, la pressió immobiliària constant, "Barcelona pateix una escassetat estructural d'habitatge assequible. La tensió dels preus i la manca d'oferta per a lloguer social empenyen alguns sectors a l'ocupació com a via de subsistència, legal o no".

Mentre que La Llei 1/2025 és una reforma sense impacte real: "La norma pretenia accelerar els judicis possessoris i permetre desallotjaments més ràpids. No obstant, a la pràctica, els terminis judicials continuen sent excessius, i els jutjats no disposen de mitjans suficients per complir els nous requisits. La lentitud continua sent un dels principals incentius per als que ocupen il·legalment".

Alhora, comenta que la Llei 12/2023 (Llei d'Habitatge) ha introduït elements de protecció davant els desnonaments, especialment a zones tensionades. Tot i que el seu enfocament social és comprensible, la manca de claredat i coordinació institucional a la seva aplicació ha provocat més inseguretat jurídica, particularment per a propietaris particulars i petits tenidors, segons Aurrecoechea.

També trobem nous col·lectius vulnerables diferents als tradicionals: “s'ha consolidat un perfil d'ocupant amb ingressos mitjans, que perllonga la seva permanència després de finalitzar contractes d'arrendament o accedeix a immobles buits mitjançant ocupació organitzada”. I no hi ha una resposta política clara davant d'aquestes mesures. "L'ocupació il·legal s'ha convertit en un tema polaritzat políticament. Mentre uns reclamen protecció social, altres exigeixen garanties efectives per als propietaris. En aquest context, les mesures adoptades fins ara no han estat prou ràpides ni prou clares", assenyala.

Catalunya continua encapçalant les estadístiques d'ocupació il·legal a Espanya per motius estructurals, jurídics i polítics.

Per a Ramón Riera, president mundial sortint de FIABC, el problema és degut a factors estructurals, socials i legislatius. "Hem d'entendre que Catalunya ha estat històricament una de les comunitats amb més densitat urbana i més pressió sobre l'habitatge, especialment a zones com Barcelona i la seva àrea metropolitana. Això genera un context en què la tensió entre l'oferta i la demanda es tradueix en més conflictivitat", respon.

A més, cal tenir en compte l'elevat volum d'habitatges buits -en part conseqüència d'herències, processos judicials o actius en mans de grans tenidors- que són especialment susceptibles a l'ocupació il·legal.

D'altra banda, la percepció d'impunitat i la lentitud dels procediments judicials a Catalunya ha estat durant anys un factor desincentivador per a petits propietaris. Segons l'expert, no és estrany que molts se sentin indefensos davant d'una legislació garantista que, si bé busca protegir col·lectius vulnerables, moltes vegades acaba penalitzant el propietari legítim.

I, per descomptat, no podem oblidar l'efecte crida que genera el fet que Catalunya acumuli tradicionalment un alt nombre de casos: “les xarxes organitzades d'ocupació coneixen bé el terreny on actuen i aprofiten aquesta experiència per replicar els seus mètodes”.

Pexels

Solucions al problema de l'ocupació a Catalunya

Arantxa Goenaga, advocada d'AF Legis, creu que la majoria de les ocupacions s'haurien de resoldre amb la intervenció policial. "En el moment en què es produeixen i s'avisa la policia que s'està cometent aquest delicte haurien de procedir a desallotjar-los. Quan no es fa immediatament és quan el problema s'enquista i acabem amb aquests procediments tan llargs i en la majoria dels casos a la via civil, malgrat ser una qüestió penal".

Sobre possibles solucions, Riera creu que és imprescindible agilitzar els procediments judicials de desallotjament, sobretot en casos on es pugui demostrar que no hi ha vulnerabilitat social. “No és raonable que un propietari hagi d'esperar mesos –fins i tot més d'un any– per recuperar el seu habitatge mentre segueix pagant subministraments o comunitat”.

De la mateixa manera que l'advocada, l'expert també opina que cal que les forces de seguretat disposin d'un protocol clar, ràpid i eficaç, especialment les primeres 48 hores des de l'ocupació. Moltes vegades la policia està lligada de mans per falta de suport legal o instruccions precises.

D'altra banda, "l'Administració ha d'assumir la seva responsabilitat a l'atenció a col·lectius vulnerables, sense traslladar aquesta càrrega al propietari particular. És a dir, hi ha d'haver una política d'habitatge social real, activa i efectiva, amb parc públic disponible i mecanismes d'emergència que evitin que una situació d'exclusió es resolgui amb una ocupació il·legal".

I per descomptat, és fonamental protegir el petit propietari, que sol ser qui més pateix aquest fenomen. Per Ramón Riera, cal deixar de criminalitzar el que lloga i oferir incentius perquè més persones posin els seus habitatges al mercat legal, cosa que només serà possible si senten seguretat.

A Marín i Mateo identifiquen algunes línies d'actuació necessàries i urgents per frenar l'avenç de l'ocupació, especialment a Barcelona, on la pressió residencial i judicial és més crítica:

L'experta parla d'un reforç real dels jutjats. "La Llei 1/2025 va establir terminis ambiciosos per resoldre judicis possessoris, però sense dotar de mitjans materials i humans els jutjats. És imprescindible augmentar els recursos judicials perquè les mesures siguin efectives". Alhora, exposa que més enllà de reduir terminis, es requereix una reforma que permeti els propietaris d'obtenir resolucions i desallotjaments efectius en qüestió de dies, no mesos, especialment quan l'ocupant no acredita situació de vulnerabilitat.

"També hem de diferenciar jurídicament entre perfils d'ocupació. No és el mateix l'ocupació per necessitat que l'ocupació lucrativa o organitzada. La llei ha d'establir procediments diferenciats i respostes més fermes contra qui aprofita buits legals o mercats paral·lels d'habitatge ocupat", afirma Sandra Aurrecoechea.

Alhora, l'advocada reclama una millor coordinació entre administracions i cossos policials. Les discrepàncies entre jutjats, ajuntaments, serveis socials i cossos policials provoquen bloquejos. “És necessari un protocol unificat que permeti actuar de forma immediata davant d'ocupacions flagrants, sense dilacions administratives”.

Hi ha d'haver polítiques d'habitatge, ja que cap estratègia contra l'ocupació serà completa si no es reforça alhora l'oferta d'habitatge assequible, el lloguer social i la rehabilitació del parc immobiliari. L'ocupació floreix en contextos d'emergència habitacional no atesa, segons l'advocada.

Els experts aposten perquè la llei ha de garantir la defensa dels propietaris sense que hagin de suportar processos llargs o assumir el cost de la inacció estatal. "El fenomen de l'ocupació a Catalunya -i especialment a Barcelona- és el reflex d'una crisi complexa, on conflueixen escassetat d'habitatge, lentitud judicial, inseguretat normativa i conflictes socials. Mentre no s'abordin totes aquestes dimensions de manera coordinada i efectiva, les dades continuaran creixent i la confiança en el sistema es deteriorarà", puntualitza Aurrecoechea.

Reformar les lleis

Arantxa Goenaga d'AF Legis exposa que la darrera reforma legislativa ha fet que es puguin tramitar com a judici ràpid i per tant com a delicte, però encara és massa aviat per saber si ha estat efectiva. “Igualment, crec que cal efectuar una reforma profunda perquè la intervenció policial sigui decisiva i es finalitzi ràpidament el procés”.

Al despatx de Marín i Mateo responen que cal un marc legal integral, clar i operatiu, que diferenciï tipus d'ocupació i actuï amb contundència contra situacions abusives. "Una harmonització real entre drets socials i propietat privada, sense que uns anul·lin l'altre, a més de reformes processals executables, no només sobre el paper, amb mitjans reals i protocols d'intervenció ràpida".