Després de presó, què serà La Model?

Barcelona va viure una relació amb la Model, com la que té amb el mar: sense fer cas a què formava part de la ciutat. Al mar el va tornar a mirar de cara el 1992, amb les Olimpíades, i a la mítica presó, ja sense presos, li toca ser recuperada i oberta a la ciutadania. La Generalitat va entregar les claus de la presó a l’Ajuntament el 26 de novembre de 2017, tot i que ja s’havia començat a treballar amb els veïns per decidir el futur de l’edifici en un solar al barri de L’Eixample, de 27.657 m2.

Es va construir amb la pretensió de presó provisional, entre que s’enderrocava el centre penitenciari del carrer Amalia (avui plaça Folch i Torres) i se n’erigia un amb major capacitat de població (aquest només disposava de 800 places). El que va viure va ser una massificació descontrolada de fins a més de 13.000 presos en el seu punt més àlgid, dos motins, diverses fugues o cèlebres presos durant més d’un segle.

Des que els últims 24 reus van abandonar la presó el passat 8 de juny de 2017, la Model ha deixat de ser presó (i, per tant, ja no és propietat de la Generalitat) per ser un edifici de l’Ajuntament a l’espera de decidir què se’n fa d’ell. La tinenta d’alcalde i regidora d’Urbanisme, Janet Sanz, va anunciar que des de juliol del 2017 s’anava a crear una taula de treball amb representants d’entitats veïnals i comerciants de la zona per debatre les diferents propostes d’ús de l’edifici.

El 2009 ja es va crear un pla per definir els nous usos de l’espai, el Pla director 2009. Això va ser amb Jordi Hereu (PSC) al comandament del Consistori. Han passat dos governs municipals més fins que s’ha conclòs el tancament i ara, amb BcnenComú al govern, s’està valorant amb la ciutadania quin equipament necessita el barri en aquest enorme solar, un bombó que recupera la ciutat.

De les diferents interpretacions que se li pot donar a l’espai entra en joc, també, com conservar el valor patrimonial i arquitectònic de l’edifici, a més de l’ús com a memòria i documentació “que serveixi per il·luminar el que succeeix en els centres penitenciaris on la gent és privada de llibertat”, ha proposat Jaume Asens, tinent alcalde de Drets de Ciutadania, Participació i Transparència.

El procés durarà fins al juny de 2018, de tal forma que a principis del segon semestre de 2018 ja estigui definida la proposta de com transformar La Model. El punt de partida va ser reprendre el pla que va constituir l’equip de l’Hereu, fa vuit anys, però reajustant-lo per respondre a les necessitats actuals del territori i de la ciutat. Aquell pla preveia un centre d’educació infantil i primària, un jardí d’infància, una residència de la tercera edat, un casal per joves, residència d’estudiants, un espai memorial de la presó i un poliesportiu. Tot això mantenint l’estructura central del panòptic.

Les primeres activitats, visites guiades

La seva estructura, sis braços amb una torre central de vigilància, va ser ideada per Jeremy Bentham, dotava de seguretat al centre penitenciari i va fer de la presó una fita de modernitat. Ara, les dues illes de l’Eixample que ocupa el centre s’obren per donar a conèixer la memòria de Barcelona que condensen els seus 113 anys. Del 3 de juliol al 26 de novembre de 2017, en l’impàs del canvi d’amo, es van poder visitar les instal·lacions i una exposició titulada “113 anys, 13 històries”, organitzada per la Generalitat de Catalunya, que feia un repàs de la memòria del centre penitenciari a través de 13 testimonis.

A més, també es van realitzar debats al seu interior vinculats a la memòria i història del centre amb visites relacionades a determinats actes de la ciutat.

Què pot explicar de Barcelona, La Model?

Que avui en dia estigui quasi al cor de la ciutat no és només el que fa única en la memòria de Barcelona a aquesta presó. A través d’ella es poden explicar alguns dels episodis més rellevants de la seva història recent.

La seva història neix d’un error de càlcul d’allò que acabaria sent Barcelona. El creixement de la ciutat va obligar a suprimir la presó del Raval, al carrer Amalia. Això responia a la necessitat de reordenar i modernitzar la capital amb l’enderrocament de les muralles, frenar els elevats índexs de delinqüència a les seves proximitats, a més d’un funcionament caòtic.  No es podia tenir una presó al centre de la ciutat. El destí, paradoxal, va impedir rescabalar d’aquesta desdita al seu nou emplaçament.

Tan aviat com es va construir com a presó exemplar, va deixar de ser-ho quan es va allargar el seu període de vida i va albergar a més presos dels que li corresponien. Si els seus murs i reixes parlessin, explicarien que El Vaquilla, el conegut delinqüent, autor d’un dels dos motins viscuts a la presó, no va ser realment el capitost que va mobilitzar als presos el 84.

Ens explicaria també com es va inspirar l’il·lustrador republicà Helios Gómez per pintar la Capella Gitana (encàrrec del sacerdot Bienvenido Lahoz) a la seva cel·la del primer pis, com es va forjar la fuga del 45 i a qui se li va acudir la idea d’amagar la terra extreta del túnel ocult en els sacs de farina de la cuina.

 Què va ser l’últim que va sopar Lluis Companys abans de ser fussilat. Quins amics va fer Javier de la Rosa durant la seva estança allí, de què van parlar realment Wilson i Josep Mª Huertas Clavería al pati o les converses del mafiós Raymond Vacarizzi amb la seva dona cada nit, ella des del carrer i ell des d’una finestra, fins que el van matar d’un tret des del carrer Provença.

La presó, que es va construir entre horts i camps de cultiu, va acabar ofegada entre edificis d’una Barcelona en expansió. Ara tot això la fa única, per aquest motiu s’ha de decidir entre el Consistori i els veïns què fer amb aquest capítol de Barcelona que abraça un relat que ha durat més d’un segle.