Els ingressos obtinguts del lloguer d'un habitatge es poden beneficiar d'una reducció del 60% quan tributen a l'IRPF com a rendiment del capital immobiliari. El Tribunal Suprem ha establert doctrina sobre si aquest benefici fiscal sobre el rendiment net obtingut també es pot aplicar en cas que el contribuent no declarés aquests rendiments a la declaració de la renda corresponent.
En paral·lel, el Tribunal Economicoadministratiu Regional d'Andalusia (TEAR) s'acaba de pronunciar sobre l'import de les sancions que es poden imposar en aquests casos i si s'ha de tenir en compte o no la reducció que es va poder aplicar segons la normativa. José María Salcedo, soci del despatx Ático Jurídico, analitza tots dos dictàmens.
La reducció dels rendiments de capital immobiliari no es perd malgrat no haver declarat el lloguer a Hisenda
El Suprem, en un acte del juliol del 2019 va acordar precisar “l'abast de l'expressió "rendiments declarats pel contribuent" continguda a l'article 23.2 de la llei 35/2016, de 28 de novembre, de l'Impost sobre la Renda de les Persones Físiques i de modificació parcial de les lleis dels Imposts de societats, sobre la Renda de no Residents i sobre el Patrimoni, a l'efecte de l'aplicació de la reducció del 60% sobre els rendiments derivats de l'arrendament de béns immobles destinats a habitatge.”
El Suprem considera que l’article 23.2 de la llei de l'IRPF empara l'aplicació de la reducció en cas de rendes “declarades” i no “autoliquidades”. Aquesta distinció és molt important, en opinió de José María Salcedo, ja que permet que un contribuent que no va incloure els lloguers a l’autoliquidació d'IRPF però que sí que els “va declarar” quan l'Administració li va iniciar una comprovació, es pugui aplicar la reducció.
A més, el soci d'Ático Jurídico recorda que el Suprem exigeix a l'Administració que, quan realitza una comprovació, “realitzi una regularització íntegra de la situació dels contribuents. Per aquest motiu, la regularització que cal dur a terme en aquests casos ha de suposar la inclusió de les rendes no declarades, però també de la reducció del 60% que el contribuent hagués pogut aplicar”.
El Suprem obre la possibilitat que l'Administració pugui sancionar el contribuent per la falta de declaració d'aquests rendiments, però sobre quin import s’ha de calcular aquesta sanció?
Aquesta qüestió queda molt més clara després de la sentència del Tribunal Suprem. No obstant això, Salcedo recorda que ja havia estat resolta per una resolució del Tribunal Economicoadministratiu (TEAR) d'Andalusia.
Quina sanció tributària pot imposar Hisenda en aquests casos
Fins ara, el criteri de l'Administració era considerar com a deute no ingressat, a l'efecte de la sanció tributària, el resultant de no haver declarat els lloguers d'habitatge. A més, s’eliminava la possibilitat de reduir aquest deute amb l'aplicació de la reducció del 60% prevista a l'article 23.2 de la llei de l'IRPF.
Aquesta interpretació, segons el parer de José María Salcedo, “ja no té sentit, tenint en compte que, després de la sentència del Tribunal Suprem, el deute "deixat d'ingressar" ja ha de quedar reduït en un 60%”.
No obstant això, el soci d'Ático Jurídico recorda que el TEAR d'Andalusia ja va resoldre aquesta qüestió l'octubre del 2019.
El cas resolt pel TEAR d'Andalusia
El cas plantejat davant el TEAR d'Andalusia prové d'uns ingressos de lloguer d'habitatge (capital immobiliari) no declarats durant l'exercici de 2014. L'Administració va comprovar que el contribuent havia obtingut rendiments per l'arrendament d'immobles i que no els havia declarat, per la qual cosa va girar una liquidació.
Així mateix, Hisenda no va admetre la reducció per arrendament destinat a habitatge per falta de declaració dels rendiments dins de termini i de la manera adequada.
D'aquesta manera, va calcular la quota deixada d'ingressar i va considerar, a més, que aquest import deixat d'ingressar era la base de la sanció que calia imposar al contribuent.
El TEAR, per resoldre la reclamació, es remet a l’article 191.1 de la llei General Tributària. Aquest precepte disposa que “constitueix infracció tributària deixar d'ingressar dins del termini establert en la normativa de cada tribut la totalitat o part del deute tributari que hagués de resultar de la correcta autoliquidació del tribut”.
“Com es pot veure, el precepte es refereix al deute no ingressat, en cas de “la correcta autoliquidació del tribut”. Per això, el TEAR d'Andalusia ja va considerar que, en aquests casos, la base de la sanció ha d'incloure la reducció que, si s'hagués autoliquidat correctament el tribut, hauria estat plenament aplicable”, aclareix José María Salcedo.
Important avís als contribuents
La sentència, no obstant això, “no suposa una "barra lliure" per aplicar la reducció del 60% en qualsevol cas”, recorda José María Salcedo.
Es tracta d'una resolució que empara el contribuent que, encara que no "va autoliquidar" els rendiments a la declaració de la renda, sí que els "va declarar” quan l'Administració li ho va demanar.
Per tant, segons el punt de vista del soci d'Ático Jurídico, tota actitud obstruccionista o el silenci sobre els rendiments obtinguts podria suposar que l'Administració considerés com “no declarats” els rendiments. D'aquesta manera hi hauria arguments per no aplicar-li la reducció en regularitzar la situació.