Nova York, 1917: la Societat d'Artistes Independents organitza una exposició declarant que s'exhibirien totes i cadascuna de les obres que es presentessin. Duchamp, que formava part del comitè d'exhibició, envia un urinari blanc de porcellana signat amb el pseudònim R. Mutt i amb el títol Font. La peça va generar gran enrenou, van rebutjar exhibir-la, però molts anys després, el 2004, 500 prestigiosos professionals del sector van considerar aquest vàter blanc immaculat l'obra d'art més influent del segle XX.
Hem escollit aquesta història per introduir el lector en el gran debat sobre el que es pot considerar art, un tema que ha generat i seguirà generant rius de tinta. Un altre gran debat és quin ha de ser l'objectiu de l'art (suposant que n'hagi de tenir algun més que entretenir l'espectador), i no pot faltar la polèmica de si l'art ha de tenir límits o no (tema molt d'actualitat)… Podríem omplir folis i folis parlant-ne, però en realitat ens serveixen d'excusa per parlar de l'únic museu del món que gira al voltant de les anteriors qüestions, ja que reuneix obres prohibides, censurades i, fins i tot, atacades pel públic. Moltes són d'artistes poc coneguts, però també n’hi ha de Picasso, Goya, Banksy…
Podríem dir que el Museu de l'Art Prohibit és la pinacoteca de la polèmica: va obrir les portes a l'Eixample de Barcelona fa uns mesos en un bonic habitatge, la casa Garriga Nogués, un edifici declarat BIC que és obra de l'arquitecte Enric Sagnier. Amb això, la visita és doblement interessant, no només per les obres d'art sinó per l'imponent edifici on es troba.
La directora del museu, Rosa Rodrigo, que anteriorment va treballar al Museu Reina Sofia de Madrid, rep l’equip d’idealista News.
Aquest museu és únic al món?
Doncs sí, és l'únic museu al món que acull peces artístiques d'arts plàstiques que tenen una peculiaritat: han estat en algun moment del seu esdevenir històric censurades, prohibides i fins i tot atacades.
Com sorgeix la idea?
Com moltes de les coses meravelloses de la vida, no és una cosa predeterminada. Tot és obra de Tatxo Benet, un empresari del sector audiovisual que és col·leccionista d'art contemporani. En un moment concret va adquirir una obra a ARCO, Presos polítics de Santiago Sierra, que unes hores després va ser censurada. Hi va haver una gran polèmica i llavors, arran d'això, li va sorgir curiositat per anar rastrejant si havia passat més vegades, i efectivament. Va començar a buscar més activament peces d'aquest tipus i a comprar en petites quantitats fins que va comprar Silence, una obra de Zoulikha Bouabdellah, una creadora francorussa algeriana. Aquesta obra és de gran format, és una instal·lació i es va adonar que començava a tenir una capacitat de generar un relat cap als visitants i el món artístic, i que necessitava un espai per exhibir-lo.
Quantes obres s’hi poden veure?
La primera exposició té 42 obres. La col·lecció completa té al voltant de 300 peces de diferents formats: escultures, pintura, gravat, vídeo instal·lació, etcètera.
Quin és l’objectiu del museu?
Generar un contingut i exposicions interessants per al visitant, però també creiem que podem aportar alguna cosa, ajudar a generar debats al voltant de la censura. Al llarg d'aquest any tindrem un cicle de debats i activitats de diferents disciplines.
Per què van triar aquest edifici?
L’edifici és molt interessant i ens complementa. Es va buscar un edifici cèntric, que fos de fàcil accés al visitant. La casa Garriga Nogués està just al quadrat d'or de la ciutat, en ple Eixample i a prop i a prop dels principals eixos comercials i museístics. A més, la casa té molta personalitat.
Parli'ns d'aquesta personalitat.
Aquesta és una casa que va ser creada per a per habitar-la. La va crear el banquer Garriga Nogués a principis del segle XX. L'arquitecte és Enric Sagnier, un arquitecte molt interessant que té molta obra, és dels més prolífics de la ciutat. En canvi, no té tanta fama i difusió com els arquitectes modernistes. Aquesta casa està pensada per viure-hi, té un vestíbul i una primera planta on residia la família… I té espais molt bonics, però molt de principi del segle XX, la típica sala de billar, el gran menjador amb colors molt pastel, amb terres meravellosos però amb molt de color. Per nosaltres ha estat un repte museogràfic, perquè les nostres obres tenen molta personalitat, molt d'impacte. Conviure amb aquesta explosió de color ha estat un repte per aconseguir aquest equilibri i que tots dos relats, el de la casa i el de l'exposició, convergissin i sumessin.
Quines obres s’hi poden veure? N'hi ha alguna que generi més interès?
Hi ha una creadora, Zoya Falcova, amb una obra molt interessant i ho notem per com hi interaccionen els visitants per xarxes socials, que és molt apreciada. La de Zoulikha també, Eugenio Merino, Abel Azcona, n’hi ha un munt. La veritat és que pràcticament totes.
Tenen fins i tot una obra col·locada a la terrassa.
Sí, un cotxe de Nuria Güell i Levi Horta. Meravellós. Va ser un repte entrar-lo. Està ubicat a la terrassa, és una terrassa fantàstica, les típiques terrasses de l'Eixample. Són dues creadores conceptuals, i es van proposar un treball de recerca en què volien analitzar la pervivència de símbols franquistes a la nostra societat. Aleshores van generar un vehicle amb símbols preconstitucionals i van voler que aquest cotxe rodés pels carrers de Figueres, perquè era part de la reflexió i del projecte. Bé, òbviament, a l'alcaldessa no li va semblar una idea adequada i no el va deixar. El cotxe es va comprar i ara el tenim exposat a la terrassa.
Algunes de les seves obres han estat malmeses pel públic en les primeres exposicions. Han tingut algun problema amb el públic des de la vostra obertura?
Encara no, toco fusta. No hem tingut cap problema ni amb l’autoritat ni amb els visitants.
Comentava que en alguna d'elles la censura ha vingut del mateix artista, autocensura, més que de fora. Creu que avui n'hi ha més?
Sempre hi ha hagut censura i autocensura. L'autocensura probablement és una de les censures més complexes d’afrontar per la societat perquè és el creador mateix que no s'atreveix per motius X a tirar endavant el seu projecte artístic.
Una de les obres ha estat censurada pel moviment MeToo. Cal ser capaços, no només en l'art sinó també en altres disciplines, de separar l'obra de la figura de l'artista?
Aquest és un gran debat que la societat ha d’afrontar. Nosaltres mateixos, internament, també hem tingut les nostres pròpies discussions. Personalment, i és una opinió meva personal, crec que la creació ha de tenir llibertat total perquè ja tenim força complexitats. Per exemple, Andrés Serrano va ser molt prohibit i cancel·lat per la seva manera de treballar, amb els fluids, amb les matèries orgàniques. Quan preguntaven a una divulgadora de la BBC, Sister Wendy, que era monja, la seva opinió sobre aquest tipus d'obres que poden ser considerades blasfemes respecte a la religió catòlica, va deixar molt clar que la creació artística està per sobre del filtre social, perquè no deixen de ser filtres o capes que anem col·locant.
