El Suprem obre una nova via perquè el contribuent pugui anul·lar el deute tributari

En una sentència recent, el Tribunal Suprem ha establert que les provisions de constrenyiment es poden anul·lar quan l'Administració tributària les dicti abans d'haver resolt el recurs plantejat pel contribuent per anul·lar la liquidació d'algun impost. És a dir, l'Alt Tribunal obre la porta a anul·lar el pagament del deute tributari.

El Suprem declara que, en cas que el contribuent recorri la liquidació d'algun impost, l'Administració no pot dictar provisió de constrenyiment sense resoldre abans el recurs (de reposició) interposat pel ciutadà. I recordem que la provisió de constrenyiment és la via que té Hisenda per obligar el contribuent a pagar el deute tributari i que, en alguns casos, l’incrementa en un 10% o 20% (article 28 de la Llei general tributària).

José María Salcedo, soci del despatx Ático Jurídico, apunta que hi ha dues creences molt esteses sobre el pagament d'impostos i que són falses. “La primera és que, per poder recórrer una liquidació, primer cal pagar el deute. No és així; una cosa és el recurs i una altra, el pagament del deute. Si es recorre i no es paga el deute, l'única conseqüència és que entrarà en constrenyiment. Tanmateix, això no afectarà la validesa del recurs ni les probabilitats d'èxit. La segona és que la interposició d'un recurs suspèn el pagament del deute. Això tampoc és cert. Precisament perquè es pot recórrer, i no pagar ni suspendre el deute, la interposició del recurs no implica cap canvi immediat en el deute i molt menys en suspèn l’executivitat”, afegeix l'advocat.

El Suprem considera que no s’ha d'atendre únicament a la necessària executivitat de les liquidacions, encara que suposi un menyscapte de la recaptació tributària. Declara que reclamar el pagament de l'impost menyspreant el recurs interposat pel contribuent vulnera els principis d'interdicció de l'arbitrarietat (art. 9.3 CE) i de servei amb objectivitat als interessos generals (art. 103 CE).

Amb tot, José María Salcedo recorda que el Suprem fixa dos criteris interpretatius: que l'Administració no pot dictar provisió de constrenyiment sense resoldre abans el recurs de reposició plantejat pel contribuent i que l'Administració no pot pressuposar desestimat el recurs del ciutadà.

Tot això és aplicable fins i tot si el contribuent no ha sol·licitat la suspensió del deute a l’hora de presentar el recurs.

Per tot això, Salcedo subratlla que aquesta sentència obre la porta al fet que els contribuents puguin anul·lar totes les provisions de constrenyiment notificades abans que s'hagi resolt el recurs de reposició plantejat. Per tal de fer-ho, hauran de recórrer en el termini de tan sols un mes des del moment en què es notifiqui aquesta provisió de constrenyiment.