Hisenda persegueix als seus deutors fent èmfasi en les donacions d'immobles en què el donant morós es queda sense béns per respondre pel deute amb el fisc. En aquests casos, aplica l’article 643 del Codi Civil i considera provada directament la intencionalitat fraudulenta tant del donant com del donatari.
Però una recent resolució del Tribunal Economicoadministratiu Central (TEAC) ha aclarit que l'Administració ha de provar en aquests casos de donacions “en frau de creditors” que la persona que va rebre els béns sabia que perjudicava el deute d'Hisenda. José María Salcedo, soci advocat d'Ático Jurídico, aclareix què és la declaració de responsabilitat i el que suposa la recent resolució per als contribuents.
Coneixement del perjudici o scientia fraudis
Hisenda ha de provar que el que va rebre els béns tenia la finalitat de perjudicar el cobrament del deute tributari. L'article 42.2.a) de la Llei General Tributària permet a l'Administració declarar responsable del deute tributari al contribuent que rep els béns.
“No obstant això, aquest precepte li exigeix demostrar que aquesta donació es va fer amb la finalitat d'impedir l'actuació de l'Administració tributària”, comenta José María Salcedo. “La jurisprudència ha aclarit que, en aquests casos, no cal que es demostri una actuació dolosa, amb mala fe, de la persona que rep els béns. N’hi prou si hi ha només el coneixement que es pugui ocasionar un perjudici. És el que es coneix com scientia fraudis, concreta.
L'advocat expert destaca que “estem davant una prova difícil i que, a la pràctica, suposa l'anul·lació de moltes declaracions de responsabilitat. Es tracta d’evidenciar que el que va rebre els béns tenia la finalitat o el coneixement que perjudicava Hisenda. Això és una cosa que el contribuent mai confessa, sinó que queda a la seva consciència, inaccessible per al tresor públic”, afirma el soci d’Ático Jurídico.
Salcedo aclareix que “la prova utilitzada per revelar aquesta intenció sol ser la indiciària. És a dir, Hisenda parteix d'uns fets coneguts i provats per deduir-ne, mitjançant un enllaç precís i directe, que qui ha rebut els béns sabia que amb això perjudicava Hisenda”.
Fins ara, Hisenda considerava que quan la donació es duu a terme deixant al donant sense béns per respondre del deute, no és necessari provar la intencionalitat fraudulenta de qui rep els béns. “Aquesta intencionalitat es desprèn de l'article 643 del Codi Civil, d'aplicació supletòria en aquests casos”, puntualitza l'expert.
Les donacions “en frau de creditors” de l'article 643 del Codi Civil
L'article 643 del Codi Civil disposa que “es presumirà sempre feta la donació en frau dels creditors quan en fer-la no s'hagi reservat el donant prou béns per pagar els deutes anteriors a la donació.”
Sobre la base d'aquest article, l'Administració considerava que, en aquests casos, no era necessari provar que qui rebia els béns sabia que perjudicava el dret de cobrament d'un deute tributari, ja que tot això es presumia ex lege a partir de l’article 643 del Codi Civil.
“Amb aquesta interpretació, la labor de l'Administració en aquests casos se simplificava molt, atès que Hisenda podia considerar acreditades tant l'ocultació de béns, per impedir-ne l’embargament per part d’Hisenda, com la intenció fraudulenta per part de l'adquirent dels béns”, opina José María Salcedo.
Aquesta qüestió ha arribat finalment al Tribunal Economicoadministratiu Central (TEAC), que, a la recent resolució de 19-10-2020, ha aclarit quina és la interpretació que ha de seguir l'Administració Tributària en aquests casos.
Les diferències entre l'article 643 del Codi Civil i el 42.2.a de la Llei General Tributària
El TEAC destaca a la seva resolució el diferent règim legal que es deriva de l'aplicació de l'article 643 del Codi Civil i del 42.2.a) de la Llei General Tributària:
- Diferent finalitat i regulació legal
Considera que totes dues vies “constitueixen mesures que l'ordenament preveu per a la protecció del crèdit del creditor davant d'actuacions fraudulentes del deutor”. No obstant això, es tracta de figures diferents, tant per a la finalitat perseguida com per a la seva regulació.
Quant a la finalitat perseguida, mitjançant l'aplicació de l'article 643 del Codi Civil i l'exercici de l'acció revocatòria o pauliana (article 1.111 del Codi Civil) es persegueix la rescissió del negoci jurídic realitzat en frau de creditors. És a dir, la revocació de la donació.
“No obstant això, mitjançant la via del 42.2.a) de la Llei General Tributària no es pretén tal revocació de la donació, sinó tan sols declarar responsable del deute la persona que hagi rebut els béns i hagi perjudicat el dret de cobrament d'Hisenda”, considera l'expert. “La regulació és també, òbviament, diferent. Mentre l'article 643 del Codi Civil és una norma civil, l'article 42.2.a) de la Llei General Tributària és la solució pròpiament tributària prevista a la nostra normativa”.
I es qüestiona, “en quina mesura és possible aplicar normativa civil a la solució de problemes tributaris?”
- Diferències quant a la presumpció d'existència de “frau de creditors”
A més, l'article 643 del Codi Civil presumeix sempre que la donació s'ha realitzat en frau de creditors, "amb independència de la bona o mala fe del donatari”.
No obstant això, l'article 42.2.a) de la Llei General Tributària “exigeix sempre acreditar que el declarat responsable ha actuat de manera intencionada amb voluntat d'impedir l'actuació de l'Administració tributària.”
Per això, la conclusió per al TEAC és clara: “Si bé l'Administració, en un supòsit en el qual concorrin les circumstàncies de l'article 643, paràgraf segon, del Codi Civil per exercitar l'acció pauliana en defensa del seu crèdit no necessita provar la mala fe del donatari-adquirent, sí que haurà de fer-ho quan el que pretengui sigui declarar responsable dels deutes el donatari en virtut de l'article 42.2.a) de la LGT.”
L'aplicació als contribuents de la interpretació del TEAC
Tot això porta el TEAC a declarar que “en cas que la transmissió o ocultació consisteixi en una donació en què es compleixi el supòsit de l'article 643, paràgraf segon, del Codi Civil, de manera que el donant s'hagi quedat sense béns suficients per fer front al deute tributari, l'Administració tributària podrà considerar acreditada l'ocultació de béns o drets per part del deutor amb la finalitat d'impedir la seva trava, però per declarar responsable el donatari en virtut de l'article 42.2.a) de la Llei General Tributària, haurà d'acreditar que ha actuat de manera intencionada amb voluntat d'impedir l'actuació de l'Administració tributària, això és, amb coneixement o consciència del perjudici causat.”
Per tot això, l'advocat d'Ático Jurídico conclou que “estem davant un pronunciament important que pot suposar l'anul·lació de moltes declaracions de responsabilitat del 42.2.a) de la Llei General Tributària. Això serà així en aquelles situacions en què l'Administració no s'hagi preocupat de motivar especialment la intencionalitat del donatari i el coneixement que, amb aquesta operació, s'estava perjudicant el crèdit de l'Administració Tributària”.