Com pots demostrar a Hisenda que vius a la residència habitual per tal de no pagar més impostos

Article escrit per Jaime Navarro Serrate, expert en fiscalitat immobiliària

L'habitatge habitual rep un tracte fiscal preferent que consisteix en el fet que:

• No genera imputació de rendes a l’IRPF com sí que és el cas d’altres immobles.
• Està exempt fins a una determinada quantitat de l'Impost sobre el Patrimoni.
• No tributa a l’IRPF el guany que s'obtingui de vendre’l en cas que es reinverteixi la quantitat percebuda en un altre habitatge que hagi de ser habitual. Amb més de 65 anys, no es paga IRPF malgrat que no es reinverteixi.
• Aplicació de deducció per adquisició amb caràcter general per a compres abans del 2013 i per lloguer en determinades comunitats autònomes.
• Té beneficis en l'Impost sobre Successions per als hereus de l'habitatge habitual del difunt.
• Els ajuntaments solen bonificar l'IBI de l'habitatge habitual de les famílies nombroses.

D'altra banda, la residència és el punt de connexió per a molts impostos:

• L'IRPF i l'Impost sobre el Patrimoni es paguen on es té la residència habitual. L'important no és a quina administració es paga, sinó quina normativa fiscal s’aplica, ja que hi ha diferències rellevants de tributació entre comunitats autònomes i entre països (per exemple, a Andorra la renda està gravada amb un tipus màxim de l'10 % i a Espanya ronda el 47 %).
• Successions i donacions: Les donacions, excepte en el cas dels immobles, tributen on resideixi la persona que rebi la donació. Les herències tributen on tingués la residència habitual el mort el major nombre de dies dels cinc anys anteriors a la defunció. En aquests impostos encara hi ha més diferències entre territoris.

Per tant, el sistema tributari dona avantatges a l'habitatge habitual i utilitza la residència per fixar la tributació, però quan es considera que un habitatge és habitual? L'habitatge habitual és l'edificació que constitueixi la residència i que s’habita de manera efectiva i amb caràcter permanent complint certs terminis. Per a la residència, les normes fixades a l’IRPF i en convenis internacionals tenen diferents regles, però la fonamental consisteix en què l’immoble sigui la residència efectiva la major part de dies d’un any. Les normatives difereixen, però al capdavall es tracta de demostrar on resideixes de forma permanent sense comptar les absències esporàdiques.

Aquest tema es discuteix des dels temps del sonat cas d'Arantxa Sánchez Vicario, però té cada vegada més rellevància per diversos factors: la pandèmia, les possibilitats de l'economia digital amb el teletreball i també perquè han millorat els mitjans de l'administració per portar un control. El Pla de Control Tributari del 2021 ja anunciava que l'Agència Tributària reforçarà amb big data el control dels espanyols que simulin residir a l'estranger.

I aquí comença el més divertit, perquè: quina és la llar d'una persona? La llar és on habita el cor, va dir Plini el Jove, però amb Hisenda davant ni tan sols una afirmació tan profunda ens servirà: cal demostrar-ho amb qualsevol prova admissible en dret. Repassem de menor a major força les proves que han utilitzat tant l’administració com els contribuents i el pes que han tingut en la decisió dels tribunals. És com jugar a pedra, paper o tisora ​​amb Hisenda, unes valen més que altres, encara que cap per si sola té la força suficient per destruir una argumentació ben construïda en contra.

• Document de precari de residir a l'habitatge d'una altra persona: és poc convincent i té escàs valor probatori.
• Adreça postal utilitzada: els tribunals solen considerar que no demostra res.
• Empadronament: per descomptat, és millor que coincideixi amb la residència efectiva, però no serveix per si sol ni a favor ni en contra, perquè no fa sinó recollir manifestacions de voluntat exemptes de comprovació. Almenys està visat per un funcionari públic que n’acredita la data.
• Pagament dels rebuts: si hi ha una prova dura en contra, no serveix per si sola perquè pagar la llum i l'aigua no demostra que siguis qui realitza els consums ni que sigui l'habitatge habitual perquè també es paguen a la segona residència. És semblant a pagar despeses o inversions en la casa: la compra d'una caldera, com el pagament de l'IBI o les assegurances no demostren res perquè pot ser per disposar de calefacció en període de vacances.
• Domicili declarat davant l'AEAT: influeix sobretot per no anar contra els propis actes. A més, comunicar el canvi de domicili (model 030) és una obligació. També és vàlid comunicar consignant-ho a la declaració d'IRPF, però jo recomano fer-ho just després de fer la mudança.
• Testimonis: no és definitiu, i menys quan fa referència a trobades esporàdiques que poden ser visites puntuals. De totes maneres, pot ser una prova que desequilibri la balança: un certificat de l'alcalde, del president de la comunitat de veïns o del rector ratificat en seu judicial té força, sobretot si l'Administració no té proves en contra.
• Relacions amb administracions, Seguretat Social: per exemple, un centre mèdic, etc. és una prova bastant contundent.

Les proves més poderoses són:

• Existència de consums que justifiquin que viu, o no, gent en aquest habitatge.

Cal procurar no tenir-la en contra i és molt usada per l'administració, que té les dades, ja que les elèctriques tenen l’obligació d'informar. Si algú viu en una casa de manera habitual, el consum de llum i aigua ho sol reflectir. Un consum clarament per sota de la mitjana o intermitent de llum, aigua i gas desequilibra la balança, fins i tot si hi ha un certificat del president de la comunitat de propietaris.

Per contra, uns consums superiors a la mitjana i que baixin durant els mesos d'estiu demostrarien que és l'habitatge habitual.

Encara que l'administració ha fet servir aquesta prova amb molt d'èxit, en ocasions no ha estat així. En una sentència pionera, el TSJ de Madrid va donar la raó a un contribuent que va al·legar que vivia sol i que era el seu única habitatge. Va aportar moltes proves addicionals de les que hem vist: padró, correspondència, actes de les juntes de veïns amb la seva assistència i participació, contracte d'assegurança de la llar amb comunicats sobre el seu habitatge, documents de la seva empresa que confirmen que la feina l’obliga a passar temporades fora de casa, etc.

• Centre d'interessos vitals: feina i família. A efectes de la residència, la llei diu que quan no es pugui determinar la residència, estarà on l’afectat tingui el centre d'interessos, on obtingui la major part de la seva renda.

S'han publicat detalls del procés d'una famosa cantant que va aportar un certificat oficial de residència en un altre territori, però la inspecció va aportar proves en cas contrari, com publicacions en xarxes socials, classes particulars, perruqueria i cites al metge. Qui sap si un dia es farà servir l'historial dels dispositius electrònics que ens acompanyen i geolocalitzen, tant a la butxaca com al canell.

En conclusió, llevat de casos molt estranys, si realment es viu en un habitatge de manera continuada i permanent, no serà difícil trobar les proves necessàries o desvirtuar les que es puguin esgrimir en contra. Cal ser imaginatiu, demanar i aportar-les totes, si cal. Per tant, no llencin res que un dia els pugui servir.