La reunió mantinguda entre la Generalitat i el govern de Pedro Sánchez fa uns dies no ha donat els fruits pretesos pel govern autonòmic, ja que malgrat haver proposat un llistat de 140 municipis sobre els quals espera poder fer la declaració de Zona de Mercat Residencial Tens (ZMRT), el govern central ha desestimat aquesta pretensió, en espera, sembla, de la definició d'un índex de referència dels preus del lloguer homogeni per a tot Espanya.
Cal recordar que la identificació d'una ZMRT seria la d'aquelles àrees que així defineixin les comunitats autònomes en què es consideri que hi hagi un “especial risc d'abastament insuficient d'habitatge”, ja sigui perquè la càrrega mitjana del cost de la hipoteca o del lloguer al còmput del pressupost personal o familiar, més les despeses bàsiques, superi el 30 % dels ingressos mitjans o de la renda mitjana de les llars, o bé perquè el preu de compra o lloguer en aquesta zona hagi assolit un creixement acumulat, en els 5 anys previs a la declaració de zona tensa, d’almenys un 3 % respecte al de l'índex de preus de consum de la comunitat autònoma corresponent.
Els habitatges que s'ubiquin, per tant, en una ZMRT tindran un tractament especial quant a la determinació i limitacions dels contractes de lloguer, i no es podrà establir que la renda per a un nou contracte d'un habitatge sigui superior a la darrera renda que s'estigués pagant en aquest immoble (amb l'actualització que correspongui en virtut del contracte esmentat). A aquest efecte, s'haurà de facilitar informació sobre els preus del lloguer que s'hagin estat pagant durant els darrers 5 anys en aquest habitatge.
Atès que, com s'indica, està en mans de les comunitats autònomes la determinació d'aquestes zones, no han estat poques les que han manifestat obertament que no inclouen a la seva agenda ara com ara la determinació d'aquestes zones. Sorprèn, per tant, la iniciativa catalana, però també és cridanera la paradoxa del fet que el mateix govern que ha impulsat aquesta nova llei paralitzi pràcticament l’únic brot autonòmic que ha crescut des de la seva aprovació.
L'índex de referència a què sembla que es refereix el govern central ja es regulava amb la promulgació de la reforma del 2019 de la Llei d'Arrendaments Urbans, en virtut de la qual la disposició addicional segona establia la necessitat de crear un sistema estatal d'índexs de referència del preu del lloguer d'habitatge basat en dades obtingudes del Cadastre, Registre de la Propietat, Agència de l'Habitatge etc, això sense perjudici de la possibilitat que les comunitats autònomes poguessin definir de manera específica i adaptada, el seu propi índex de referència.
Malgrat l'anterior, no sembla que el resultat de la creació de l'índex esmentat hagi estat especialment fructífer o complet, per la qual cosa la nova llei d'habitatge incideix, en la seva disposició addicional primera, en la necessitat que es fomenti i s’incrementi la informació disponible. Aquest índex, una vegada creat i completat, serviria de límit per a la determinació de les rendes a les ZMRT en cas que el propietari fos un gran tenidor o bé en els casos en què l’habitatge portés desocupat més de cinc anys.
Amb tot això, sembla que la llei d'habitatge ha estat aprovada, després d'un llarg camí i un riu d'esmenes, però sense que realment representi el final del camí. Si hi ha comunitats autònomes que efectivament volen veure el resultat i l'aplicació pràctica als seus carrers, el govern haurà de continuar treballant en el desenvolupament particular d'alguns aspectes de la llei, i em temo que per això cal que aconseguim una estabilitat governamental suficient, qüestió encara en procés.