Menys pisos de lloguer: els propietaris prefereixen seguretat abans que pujar preus

L'escassa oferta de pisos de lloguer, especialment a Catalunya, té moltes arestes, i una de les seves causes podria ser el fet que molts propietaris prefereixen no posar els seus habitatges de lloguer per por de la inquiocupació, entre d'altres.

MGP n'és un exemple, té una segona residència a Vallirana, Barcelona, que va posar de lloguer fa uns anys, i els seus llogaters van deixar de pagar al cap d'un temps. Per sort no va haver de denunciar, els llogaters se'n van anar passats uns mesos, però no va recuperar els diners del lloguer, i va patir destrosses a l'habitatge, que va haver de reparar. Des de llavors no ho ha tornat a llogar i els seus fills s'ocupen ara del manteniment de la casa durant els caps de setmana i les vacances. “Massa mals de cap, prefereixo seguretat i tranquil·litat”, comenta el propietari.

Els propietaris tenen por de llogar

No és un fet aïllat, cada cop són més les persones que no saben què fer amb les seves propietats i alguns les venen abans que llogar. Francesc Quintana, CEO de Vivendex, creu que, en general, a Espanya la majoria de propietaris són petits estalviadors, “no és un mercat on gran part de l'estoc de lloguer sigui a les mans de fons d'inversió, com passa en altres països com Alemanya, on gran part del producte està en mans de fons, que són professionals que gestionen el lloguer, pel bo i pel dolent”.

El principal problema és, per a l'expert, que no hi ha una gran cartera professionalitzada amb un actor que pugui ser referent a l'hora de tenir interlocució amb el Govern. “Aquest conjunt de propietaris està molt atomitzat, i no estan gens units enlloc, i no hi ha ningú que, entre cometes, defensi els seus interessos. Han sortit associacions, però cap de funcional”.

Això fa que els propietaris tinguin la sensació que tota la càrrega sobre l'habitatge i la seva problemàtica, que és evident i tothom la reconeix, recau sobre ells: “se senten indefensos a l'hora de defensar els seus drets i se'ls ha demonitzat per tenir un o dos habitatges”. I els propietaris volen garanties.

pixabay

Per a Carles Sala, portaveu dels API a Catalunya, les polítiques públiques d'habitatge fan que sembli que els propietaris són els responsables del tema de l'habitatge, “quan la responsabilitat és de l'Administració”.

No posar prou recursos econòmics per a fer polítiques públiques d'habitatge és una raó. Hi ha àmbits tan importants com la salut o l'educació, que almenys en el debat polític apareixen a primera línia. “Proporcionalment, hi ha més recursos en això que els dedicats a l'habitatge, on som al vagó de cua a nivell europeu quant a recursos econòmics”.

Disminució de la rotació i l'oferta de lloguer

La por fa que cada cop hi hagi menys habitatges de lloguer, menys rotació i l'oferta es redueix, i això és un problema per als que necessiten llogar. "Efectivament, detectem que hi ha un descens de l'oferta de lloguer. Vivim un procés paral·lel al que ja vam detectar l'any 2020 amb l'aprovació de la llei catalana”, destaca Carles Sala, portaveu dels API a Catalunya.

Segons Sala, quan hi ha actuacions de control de renda, noves limitacions o mecanismes regulatoris de desequilibri entre les parts en un contracte d'arrendament, dificultats en la recuperació de la possessió d'un habitatge arrendat... qui viu de lloguer, a curt i mitjà termini veu una sèrie d'avantatges i normalment s'estabilitza i baixen les rendes del lloguer, però una conseqüència també directa és la disminució de l'oferta.

Segons el portaveu dels API, és molt difícil per a la persona que està vivint de lloguer que canviï de pis. I aquesta disminució de la rotació fa també que es vegi menys oferta, “perquè avui dia ha desaparegut -i ja va passar el 2020- aquell estalviador que compra un habitatge per posar-lo en lloguer, o aquella família que rep un habitatge en herència i la posa de lloguer. Més que tenir por és no voler tenir problemes”.

La sensació de les dificultats que apareixen a l'hora de posar un pis de lloguer és important i, per tant, “no ens ha d'estranyar que, en aquest moment, en els àmbits residencials on hi ha una altíssima demanda d'habitatge de lloguer passi això”, respon Sala.

Unplash

La interlocució amb el Govern no és suficient

Per pal·liar aquests problemes i, en general, el difícil accés a l'habitatge en aquest moment, els agents són en contacte directe amb l'administració del Govern, però la sensació és que “no ens escolten”, segons Quintana.

Com a tresorer de l'Associació d'Immobiliaris de Catalunya (AIC), Francesc Quintana avança que intenten tenir interlocució amb els governs i amb les forces socials, perquè entenguin que el tema del lloguer és un problema que va a pitjor, “i només som al principi de tot”.

Comenta Quintana que se senten com “si fóssim nosaltres els que només mirem pels interessos dels propietaris. No s'adonen que, d'alguna manera, o compensem aquests drets i les obligacions entre les parts, o això no fluirà. Hi ha molts propietaris que si els preguntes: què prefereixes, apujar el preu o tenir seguretat?, et responen tenir seguretat”.

Els propietaris que, de moment, tenen els seus pisos llogats prefereixen mantenir preus i no pujar-los abans que un bon llogater marxi, també passa el contrari. Segons Quintana, “conec moltíssima gent que no va apujar el preu del lloguer per tenir llogaters de fa molts anys i bons pagadors, i ara es troben que no poden actualitzar la renda, i que tenen un preu del lloguer absolutament desactualitzat”.

La difícil solució al problema del lloguer a Catalunya

Els APIS tenen clar que les solucions són complicades de fer. “Demanem altura de mires, és a dir, no fer demagògia, no fer populisme, no intentar fer creure la gent que regular el lloguer de temporada farà que hi hagi molts més habitatges de lloguer de llarga durada. El problema és gran, i no és un problema que només tinguem aquí a Catalunya, és un problema d'abast mundial”, comenta Carles Sala.

L'expert creu que la concentració de població en àmbits densificats, en àmbits metropolitans, és una tendència que segueix imparable. Hi va haver el miratge de la pandèmia, en què es va pensar d'anar a viure a un poble, “necessitàvem espai lliure, necessitàvem poder respirar... però no ha estat real, tothom vol viure a zones molt densificades. N'hi ha que poden créixer "lateralment" i zones, com ara Barcelona i voltants, que tenen limitacions geogràfiques i orogràfiques”. Per tant, aquí hi ha una situació molt difícil de resoldre, però que s'ha de poder pal·liar.

Per a Sala, en els darrers 40 anys a Espanya hi ha hagut vuit lleis d'educació, i quan canvies la llei d'educació i canvies el currículum escolar, ho apliques d'un any a l'altre. “Quan canvies una llei d'habitatge, una normativa d'habitatge, entre que algú es planteja construir un edifici residencial i aquest s'acaba, potser han passat quatre o cinc anys. No pots canviar constantment les regles del joc”.

Sala veu una possible solució en un pacte transversal. “No pot ser que es proposin normes i només es tractin les propostes d'una de les parts. Cal un pacte transversal, escoltar tothom, fer cas a l'evidència científica i, per tant, hi ha molta feina al davant, i no, no anem pel bon camí”.

L'Administració es juga els diners de tots, “però un promotor privat necessita un finançament, que haurà de venir de la banca comercial o d'un fons d'inversió, però per jugar-se els recursos que pugui obtenir ha de tenir clar que hi ha mínimament una consistència jurídica, una consistència que l'oportunitat de fer determinades operacions a l'àmbit immobiliari o residencial no li faci perdre diners”.