Una investigació judicial ha posat negre sobre blanc a una pràctica molt comuna entre les màfies especialitzades a ocupar habitatges: exigir al propietari un pagament si vol recuperar els immobles.
Segons publica el diari EL PAÍS, una investigació batejada com a cas Squatter ha destapat que les màfies s'han embutxacat milers d'euros de bancs i fons d'inversió per desallotjar els habitatges que prèviament havien ocupat il·legalment.
Fa referència a un cas concret entre un gran propietari i un grup establert a Barcelona, dirigit per uns colombians i que es va desarticular a finals de l’any passat. Durant la pandèmia, el grup va ocupar desenes d’habitatges situats a la zona sud de la capital catalana.
Els documents mostren un pacte en un contracte amb el concepte "ajuda al reallotjament", associat a pagaments de fins a 10.000 euros en alguns casos per recuperar la possessió de l'habitatge.
Fa uns mesos, un dels grans propietaris d'Espanya va explicar a idealista/news que aquest modus operandi és molt habitual. "Em preocupa que el nivell d'incentius de sortida ja sembla normal: pagar uns 3.000 euros per recuperar un immoble, encara que en alguns casos fins i tot arriba a 5.000 euros", explicava l'alt directiu.
Tanmateix, segons els informes policials a què fa referència el cas, els pagaments solen oscil·lar entre els 6.000 i 8.000 euros si s’ofereix el compromís d'abandonar l'habitatge en un futur. Tot i això, moltes vegades aquest desemborsament no serveix de garantia per evitar l'entrada de nous llogaters il·legals. De fet, si el fons o el banc no aplica mesures de seguretat, en molts casos les màfies tornen a ocupar l’immoble per exigir un nou pagament.
La necessitat de reformes legislatives
Diferents veus del món jurídic han obert el debat en els darrers mesos sobre la necessitat de modificar la Llei d'Arrendaments Urbans (LAU) precisament per lluitar contra la “inquiocupació”.
Una d'elles és la de Matilde Cuena Casas, catedràtica de Dret Civil a la Universitat Complutense de Madrid i membre de l'Institut de Dret Europeu i integració regional (IDEIR) de la Universitat Complutense, que recentment ha proposat a través del bloc de la fundació Hay Derecho, de la qual és vicepresidenta, modificar l'article 37 de la LAU amb l'objectiu d'agilitzar el procés de desnonament dels ocupes als habitatges.
En concret, aposta per modificar la llibertat de forma del contracte d'arrendament prevista a l'article 37 de la LAU per tal que només es puguin acceptar com a vàlids els contractes formal, és a dir, un contracte subscrit per escrit segellat i dipositat a l'organisme competent de la comunitat autònoma on estigui situat l'immoble.
Actualment, explica Cuena Casas, “només cal que els demandats aportin un fals contracte d'arrendament, encara que sigui clar que és un contracte simulat, perquè el jutge no pugui entrar en aquesta anàlisi per ordenar el desallotjament. L'important és que formalment sigui un contracte d'arrendament, que tingui una aparença correcta perquè el jutge ja no pugui ordenar el desallotjament. Al judici verbal es dilucidarà si aquest títol és vàlid o no, però això ja trigarà un any i mig o dos anys, i aquest és l'objectiu de l'ocupa: aconseguir quedar-se durant aquest temps a l'immoble. Les màfies que controlen l'ocupació il·legal ho tenen molt fàcil”.
A la petició s'hi ha sumat també l'Agencia Negociadora del Alquiler (ANA), que considera “molt encertada” la proposta de modificar l'article 37 de la LAU per acreditar la veracitat dels arrendaments a fi d’evitar la simulació de contractes que actualment presenten els ocupes als jutges per acreditar-ne la possessió i augmentar els temps de desallotjament.
A més, l’ANA proposa un segon canvi a l'article 37 de la LAU per donar més eines als jutges en aquest tipus de procediments: que els arrendadors, per poder inscriure els contractes d'arrendament als Registres, hagin d'acreditar la seva condició presentant un títol que els habiliti per arrendar els habitatges. Per exemple, una escriptura.
Com resumeix José Ramón Zurdo, advocat especialitzat en arrendaments i director general de l'Agencia Negociadora del Alquiler, “la solució que proposem és que un dels requisits que exigissin aquests Registres als quals pretenen inscriure els arrendaments fos que també acreditessin la seva capacitat per poder arrendar els habitatges, ja sigui perquè els arrendadors fossin propietaris o titulars de drets reals que els atorguessin capacitat per poder llogar habitatges, per exemple, en les diferents modalitats d’usufructuaris, superficiaris, emfiteutes… En molts casos es produeix la circumstància que el títol que legitima per disposar de l'habitatge es troba al mateix habitatge ocupat i el legítim titular dels drets sobre aquest habitatge no hi pot accedir per presentar-lo davant del jutge. Amb aquesta mesura que proposem, als Registres de les comunitats autònomes ja estarien acreditats els títols de propietat o d'ús i, per tant, a disposició dels jutges”.
Així, afegeix Zurdo, “aconseguiríem que qualsevol contracte que arribés a un jutge per acreditar una possessió legal i pacífica de l'habitatge que es pretén desocupar hauria d'estar obligatòriament inscrit en un Registre públic d'arrendaments. Per això, si no ho estigués, el jutge que conegués l'assumpte podria ràpidament presumir que aquest contracte és simulat i aplicar les mesures cautelaríssimes que se li sol·licitessin per al desallotjament dels ocupes per tal de seguir el procediment plantejat però ja amb els ocupes fora dels habitatges”.
Tot i això, la reforma legislativa necessària per lluitar contra l’okupació va molt més enllà de la LAU. El director general de l'Agencia Negociadora del Alquiler també veu fonamental reformar la Llei d'enjudiciament civil i la Llei d'enjudiciament penal a fi que els procediments de desnonament els duguin a terme els cossos i les forces de seguretat de l'Estat sense esperar l’autorització judicial.
També considera necessari reformar el Codi penal, ja que el delicte més usual, que és el d’usurpació d'habitatge, no tingui una simple multa econòmica, sinó que comporti penes de presó menor. Finalment, afirma que la Fiscalia General de l'Estat ha d'unificar els criteris i instruccions a tot Espanya, a més d’aclarir què s'entén per un delicte d'usurpació d'habitatge flagrant i quins són els terminis que tenen els cossos i les forces de seguretat per fer fora els llogaters.
“L'ocupació ja es considera un delicte flagrant, el que passa és que no se n'ha aclarit el termini. Del que es tracta és que la policia enxampi uns ocupes en el moment de la usurpació i que no hagin tingut temps de prendre possessió de l'immoble, que no s'hagin empadronat a la casa i que no estiguin pagant els subministraments ni la comunitat. Per tant, es tracta que els ocupants no acreditin la possessió de l'habitatge. Això és fonamental”, sentencia l'advocat.
En aquesta mateixa línia, Montserrat Junyent, la responsable d'assessoria jurídica del Consell General dels COAPI d'Espanya insisteix que “s'ha demostrat que les lleis fins ara han estat insuficients”, i critica “que Catalunya ha estat l'autonomia pionera a aprovar normes amb certa tolerància a l'ocupació i està traslladant a la societat un missatge erroni per emparar aquest fenomen i legitimar-lo. El que no pot ser és que els ocupes a sobre trobin protecció, però si els mateixos poders públics no se n'adonen, anem malament”.
Segons la seva opinió, l'auge de l'ocupació il·legal està produint una desviació de la veritable xacra que arrossega Espanya: “no hi ha prou habitatge per satisfer la demanda de la població en general, no només la vulnerable. No hi ha habitatges per atendre les necessitats residencials que han de satisfer les administracions públiques, i estan traslladant el problema al sector privat”, puntualitza Junyent.
Article vist a
Las mafias de la ocupación cobraron miles de euros de fondos de inversión por d… (El País)