Neuroarquitectura: què és i per què hauria de marcar els passos en habitatge després de la COVID

La relació de la neurociència amb l’arquitectura està gairebé abandonada; no ocupa el lloc que es mereix. Es podrien construir espais en els quals les persones amb discapacitats intel·lectuals o amb desenvolupament o deteriorament cognitiu (per l'edat o per malalties) s’hi poguessin desenvolupar bé per si mateixes.

Tradicionalment, la neurociència col·labora amb l'accessibilitat cognitiva en l'estudi de les dificultats que tenen les persones amb discapacitats intel·lectuals i trastorns cognitius (gent gran amb demències i altres malalties causades per l'edat) i intenta resoldre-les perquè interactuïn espacialment bé en els edificis o entorns construïts.

Segons l'arquitecta Berta Brusilovsky Filer, l’accessibilitat universal, tal com l'entenem avui (edificis sense barreres arquitectòniques, sense ascensor, etc.), no té en compte l'espectre cognitiu i es troba en uns llimbs legals.

Són diversos els motius que argüeix: tot i que les organitzacions han comprès la necessitat d'un enfocament centrat en les persones amb discapacitat intel·lectual, que en principi són les destinatàries de les solucions en matèria d'accessibilitat cognitiva, posteriorment s'ha vist una millora en el desenvolupament i l'autonomia de la ciutadania en general, especialment en aquelles persones amb problemes d'orientació, com la gent gran, les persones immigrants i els nens.

"En matèria d'entorns i edificació, hi ha una forta resistència de les organitzacions líders en discapacitat i accessibilitat per incorporar solucions a nivell de paradigmes i metodologies innovadores en accessibilitat cognitiva si no han sorgit de les seves pròpies agrupacions. És a dir, que han nascut més enllà de les seves 'fronteres', en el si d'altres formacions: fundacions, organitzacions, universitats, grups de treball i d'investigacions de professionals amb interès en l'accessibilitat cognitiva", explica Brusilovsky.

Sovint, quan es parla d'accessibilitat en l'edificació, es fa referència a les barreres arquitectòniques, com graons d'accés al portal, escales..., però es tenen poc en compte les que tenen a veure amb l'espectre cognitiu. No obstant això, n’hi ha casos i són més habituals del que podríem pensar; això sí, on més abunden és al sector hospitalari.

"Les barreres més habituals són les que hi ha a les consultes dels hospitals: si no anem amb un mapa, un rellotge amb GPS o ajuda humana, gairebé tots ens perdem", creu Berta Brusilovsky. I ho argumenta: "Els accessos, que sempre són diversos, no tenen una clara descripció d'on ets ni de com pots arribar on vols anar, el teu especialista. Tampoc hi ha una distinció entre els diferents sectors, en general en equipaments sanitaris, que són molts i complexos". A més, afegeix l'arquitecta, "els passadissos són llargs, amb portes sense distinció i no hi ha guies que vagin indicant les diferents rutes. De vegades es col·loquen línies de colors a terra que s'acaben esborrant o bé es confonen i no es distingeixen entre la marea de gent que es desplaça. A sobre, les persones grans poden perdre l’equilibri si caminen pendents d’aquestes línies quan n’hi ha diverses i de diferents colors”.

Aquest és només un exemple enfocat en l'àmbit hospitalari, però pot haver-hi les mateixes dificultats en l'entorn residencial. Per això, Brusilovsky planteja solucions d'aplicació a tot tipus d'edificis: proposa poder-se orientar-se i moure’s entenent el significat de les formes de l'arquitectura perquè són clares i comprensibles, formes que parlen a les persones; entendre el que signifiquen els colors per utilitzar-los com a guies per desplaçar-se; crear, a partir de les necessitats dels grups, elements gràfics que no siguin les típiques "fletxes" o els pictogrames com els dels semàfors o dels lavabos (figures que orientin, dirigeixin, mantinguin la continuïtat, activin funcions cerebrals com les que fem servir en els equipaments per a gent gran i persones amb autisme).

Per saber què i com cal dissenyar, hem d'explorar el funcionament humà, i no només l'exterior, segons aquesta arquitecta. És a dir, no només el que es pot veure, com en el cas de les persones en cadires de rodes o persones cegues, sinó el que els passa a l’interior, al cervell, que és el que estudia la neurociència; tot el que ens passa com humans té reflex i origen en el sistema nerviós, el centre del qual és el cervell, que és el que ens guia la vida com a persones. "Si sabem reconèixer on rauen els problemes sensorials, perceptius, cognitius, motors i emocionals, podrem millorar els dissenys per adaptar-los a aquestes circumstàncies i ajudar a resoldre problemes que limiten l'autonomia de moltes persones", diu convençuda Brusilovsky.

"Hi ha persones que s'obliden del que anaven a fer o cap a on es dirigien, que no poden diferenciar la dreta de l'esquerra, que perden fàcilment l'equilibri o senzillament que no s'orienten a l'espai", explica l'arquitecta. Des d'aquestes funcions neurològiques recalca la importància de la tasca dels arquitectes com a col·lectiu: "Cal imaginar els millors escenaris espacials perquè l'arquitectura esdevingui un veritable sistema espacial de suports que no requereixi textos, gràfics ni senyals, llevat dels mínims suports per acompanyar el disseny d'entorns i edificis".

Malgrat aquesta situació, Brusilovsky creu que les solucions d'habitatge no s'han dissenyat amb un enfocament de neurociència. "Hi ha dissenys que s'enquadren en un enfocament de neuroarquitectura perquè tenen molta llum natural: han posat finestres àmplies, han estudiat l'assolellament i la ventilació, tenen vegetació al voltant i són sostenibles. Encara que sigui un disseny que sempre s’ha considerat d'excel·lència, no s’ha concebut seguint la neurociència", assegura.

No obstant això, es poden desbloquejar les dificultats o mancances cognitives mitjançant el disseny i l'arquitectura. Per exemple, es poden dissenyar millors habitatges per a persones que es desorienten amb facilitat, amb principis de deteriorament per l'edat, Parkinson o demències. "És obvi que les persones, quan adquireixen un habitatge, pretenen que sigui per a tota la vida, però per això mateix es podrien tenir en compte certs aspectes des d'abans de la fase del disseny del projecte", pensa Berta Brusilovsky.

Ara que es parla molt, a causa de la COVID-19, d'habitatges més saludables, amb bona qualitat de l'aire interior, millor il·luminació... és el moment d'aportar altres valors. Segons aquesta arquitecta, "a més de ser saludables des del punt de vista físic, les llars han de poder donar seguretat per mantenir l'autonomia, permetre desenvolupar-s’hi amb la major llibertat possible a l’interior i en la relació amb l'entorn, i això s'aconsegueix evitant zones sorolloses, que sigui fàcil arribar a l’estança i que després resulti comprensible i senzill desplaçar-s’hi per l’interior".

No tot està perdut. Es poden adaptar els criteris de la neurociència als edificis residencials. Com? Posant primer l'usuari sota la lupa del seu funcionament neurològic, les seves necessitats reals, les seves qualitats, els seus desitjos. Un cop descobertes, desbrossades i sistematitzades, es pot adaptar qualsevol tipus de tipologia residencial a aquest o a d’altres usuaris: ja sigui un habitatge individual, col·lectiu, una residència per a gent gran, un cohousing i fins a un hotel per a turisme especialitzat.

"Això és precisament el que faig quan investigo i estudio les funcions neurològiques dels grups d’edat per adaptar les solucions a les seves necessitats sensorials, perceptives, cognitives, motores i emocionals. Després faig dissenys per a ells o duc a terme recomanacions perquè altres professionals ho facin sense necessitat d'estudiar neurociència, ja que avui no hi ha normativa tècnica vigent en clau d'accessibilitat cognitiva i menys encara de neurociència més arquitectura", conclou Berta Brusilovsky.

I envia una advertència: "Si aquests coneixements i innovacions no arriben ràpid a les Escoles d'Arquitectura d'Espanya, lamentablement s'haurà perdut l'oportunitat de poder estar al capdavant de les innovacions en matèria de neurociència i arquitectura que en altres països es desenvolupen en importants centres universitaris amb grans quantitats de fons públics".