Barcelona, capital de l'arquitectura i altres oportunitats (encara pendents)

Article escrit per Albert Milian, managing director de Barnes Barcelona

Barcelona estrena el 2026 amb un títol que la col·loca a l'aparador global: capital mundial de l'arquitectura, escollida per la Unesco amb la Unió Internacional d'Arquitectes (UIA). Però, més enllà de l'orgull patrimonial i de l'impuls internacional, aquesta capitalitat també obre un debat incòmode sobre el present i el futur de la ciutat: com s'ha d'aprofitar aquest atractiu per generar oportunitats reals, especialment en habitatge, sense expulsar els que hi volen viure. Albert Milian, managing director de Barnes Barcelona, reflexiona sobre el potencial de la marca Barcelona, el paper de la inversió privada en la rehabilitació i la urgència de crear més oferta residencial per no convertir el reconeixement en un peatge per a les noves generacions.

Barcelona està d'enhorabona aquest 2026 que tot just comença. La Unesco, juntament amb la Unió Internacional d'Arquitectes (UIA), ha triat la Ciutat Comtal com a capital mundial de l'arquitectura. No només celebrarem a la urbs el Congrés Mundial de la UIA, sinó que al llarg d'aquest any se celebraran diferents activitats en què Barcelona traurà pit davant del món de la seva riquesa arquitectònica.

Durant les darreres tres dècades, s'ha viscut una transformació sense precedents: s'ha passat de ciutat postindustrial a ciutat Olímpica mitjançant un nou urbanisme lligat a l'obertura al mar i reforçat per estratègies de posicionament internacional que han consolidat la marca Barcelona com a referent global, especialment en arquitectura. Aquest procés ha afavorit la captació d'un turisme cultural de gran valor, atret pel modernisme, l'alta gastronomia catalana i el ric patrimoni artístic, que han impulsat l'arribada de fires, festivals i esdeveniments esportius que generen ocupació i converteixen la ciutat en una destinació d'interès més enllà del turisme de pas.

La darrera dècada, gràcies a aquest turisme cultural hem vist com persones que visitaven la ciutat quedaven fascinades pel fet que sigui possible viure dins d'autèntiques joies arquitectòniques. La realitat és que part de la seva sorpresa venia també per la poca cura que se li havia donat al patrimoni arquitectònic local i el poc interès a rehabilitar per part dels propietaris.

Barcelona va estar fins als Jocs Olímpics del 92 d'esquena al mar. Probablement també va estar d'esquena a altres zones de l'urbs. La transformació que viuen ara àrees com el Poblenou, en el seu moment era conegut com el Manchester català, és probable que sigui gràcies a gent que ha visitat Barcelona i que ha cregut en la seva potencialitat per acabar apostat per reconvertir una zona on escassa gent local contemplava viure fa 20 anys.

Ha estat doncs en el període 2015-2025 que Barcelona ha viscut un procés de rehabilitació per part de capital privat de nombroses finques i pisos en què ha lluït el millor de la seva arquitectura del segle passat combinada amb l'interiorisme del segle XXI.

Un procés en què el mapa de l'interès del luxe immobiliari s'ha concentrat més en una bona rehabilitació d'una joia modernista (o de l'època) “en desús” al centre de la ciutat que no pas en una urbanització amb piscina a la part alta de Barcelona.

Una part important d'aquesta recuperació arquitectònica és evident que ha estat sufragada per aquells que un dia van visitar Barcelona atrets per la seva arquitectura i, després de quedar-ne enamorats, van decidir ser propietaris d'un habitatge.

Dins de les activitats que s'emmarquen a la programació de Barcelona com a capital internacional de l'arquitectura, n'hi ha una que crida l'atenció. “La ciutat que volem”, una activitat perquè nens de 8 a 12 anys imaginin amb mirada crítica i creativa la ciutat que volen heretar el 2036.

Barcelona ha de començar a vetllar seriosament perquè aquests nens de 8 a 12 anys tinguin oferta disponible d'habitatge quan siguin grans, un fet que avui resulta gairebé impossible per als joves barcelonins. Hem de fugir de debats que polaritzen la societat utilitzant l'habitatge i començar a generar oferta en comptes de destruir-lo.

Després de set anys de vigència de la norma que obliga a reservar el 30 % de les noves promocions a HPO, Barcelona ha reduït dràsticament la creació d'habitatge en lloc d'augmentar-la. Des del 2018, només s'han acabat 26 habitatges protegits dels 2.000 que es preveien, mentre que els preus de l'habitatge han pujat de mitjana un 25 %. El 2023, la ciutat va acumular un dèficit superior a 21.000 habitatges i l'obra nova va caure un 34,1 % a la província. Barcelona ha passat de ser la segona ciutat d'Espanya en visats d'obra nova a quedar per darrere, des del 2023, de Madrid, València, Sevilla, Màlaga o Saragossa.

Persones que busquen emancipar-se o viure a Barcelona en un context de creació d'habitatge caient en picat sempre comporta problemes socials.

En un mercat d'habitatge lliure, destruir o paralitzar l'oferta d'habitatge crea situacions en què el propietari sap que té un bé escàs davant d'una multitud de demandants i pot triar a qui vendre o llogar el pis. Per lògica, hi accedirà qui més pugui oferir o més garantia de solvència tingui.

L'alternativa a una situació com aquesta podria ser l'HPO, però estem en el moment de la història amb més sol·licituds per accedir a HPO i menys oferta disponible.

A ningú que visqui a la ciutat se li escapa que hi ha una certa remor entre els ciutadans sobre si els beneficis d'aquesta internacionalització recauen en la ciutadania o és aquesta la que està pagant el peatge del reconeixement. Aquest article tampoc pretén convèncer ningú.

Segurament a Barcelona hi hagi espai per a tothom, expatriats, locals o joves vinguts de l'interior per estudiar a la ciutat. Tot i això, les mesures d'intervenció del mercat que es van aprovar esperant efectes positius han resultat ser un atac a la igualtat d'oportunitats.

En un any com aquest, en què ostenta la capitalitat mundial de l'arquitectura, Barcelona ha de ser conscient que imaginar “La ciutat que volem” passa urgentment per solucions que creïn oferta en lloc de destruir-la. L'Administració ha de començar a activar la col·laboració publicoprivada perquè el 2036 no es repeteixi la situació de col·lapse que vivim avui dia. Més habitatge i menys burocràcia per promoure-la són una recepta urgent perquè les generacions futures puguin viure a la seva ciutat.

Per acabar, Barcelona ha de prendre consciència que vivim en un món ja globalitzat (i irreversible). Quan un no aprofita estar exposat al món, és probable que sigui conscient de certes oportunitats quan ja és tard.

Gràcies a la seva riquesa cultural i la seva qualitat de vida, Barcelona ha aconseguit captar prou capital i talent per construir un nou teixit productiu.

Barcelona (i Catalunya) ha de crear les condicions necessàries perquè aquests nous habitants no es converteixin en ciutadans temporals/vacacionals, sinó en persones que, a més d'adquirir un habitatge, puguin generar riquesa obrint sucursals de les seves empreses i crear llocs de treball de qualitat cada cop menys associats al turisme (però generats gràcies al fet que un dia van visitar la ciutat).

Si Barcelona se'l creu, no només pot ser capital de l'arquitectura, pot ser capital d'un nou eix econòmic que mou la ciutat gràcies a la captació de la marca Barcelona.