Amb la crisi econòmica que assola Espanya, hi ha empresaris que, ofegats pels deutes tributaris i sense liquiditat, donen béns als fills per evitar l'embargament i mantenir el patrimoni. No obstant això, aquesta tàctica no la passa per alt l'Agència Tributària, com tampoc aquelles situacions en què la donació es fa quan el donant ni tan sols sap encara que Hisenda li exigirà un deute tributari.
Hisenda porta temps declarant els menors d'edat responsables del pagament del deute tributari i, ara, una recent sentència del Tribunal Superior de Justícia de Castella i Lleó ratifica la decisió del fisc i se suma al que ja havien declarat el Tribunal Economicoadministratiu Central (TEAC) i l'Audiència Nacional; el món jurídic està esperant l’opinió del Tribunal Suprem.
Això sí, el fisc no exigirà tot el deute contret, sinó només la part que correspon al valor dels béns donats. Per exemple, si un contribuent té un deute de 350.000 euros amb el fisc i dona una casa al fill per valor de 180.000 euros, la responsabilitat s'exigirà només respecte d’aquests 180.000 euros.
José María Salcedo, soci del despatx Ático Jurídico, assegura que es tracta de supòsits molt habituals en què el pare, asfixiat pels deutes tributaris, decideix donar immobles o diners en metàl·lic als fills. En aquests casos, Hisenda reclama el deute a qui ha rebut els béns en donació, és a dir, als menors d'edat (article 42.2.a) de la Llei General Tributària). A Hisenda no li importa que el contribuent hagi fet la donació sense saber encara que és deutor tributari i, llavors, el fisc ho considera un frau.
Per què? Perquè l'obligació de pagar el deute amb Hisenda neix en el moment en què es realitza el fet imposable de l'impost, és a dir, en el moment en què es donen els béns. Per exemple, si a l'IRPF del 2008 un contribuent decideix no declarar un guany patrimonial, des d'aquest moment el seu patrimoni present i futur queda vinculat al pagament del deute tributari procedent malgrat que Hisenda encara no ho hagi reclamat.
Per això, qualsevol acte de despatrimonialització que realitzi a partir de llavors (com la donació de béns als fills), es pot considerar que s'ha dut a terme per perjudicar Hisenda.
A partir d'aquí, si els pares no poden pagar el deute tributari, els fills menors d'edat han de respondre fins al valor dels béns adquirits per donació; són responsables solidaris.
En definitiva, “tota operació de despatrimonialització s’examina amb lupa per part de l'Administració Tributària, per si la finalitat fos evitar el pagament del deute tributari present o futur”, afegeix Salcedo.
A la sentència del passat 20 d'octubre (recurs 1130/2019), el TSJ de Castella i Lleó considera que el menor que va rebre un terreny i diverses transferències bancàries dels pares via donació és responsable del deute tributari.
El criteri del TSJ és clar: “La implicada, com a menor d’edat, ha d'assumir les conseqüències de la seva representació. El contrari suposaria l'absoluta impossibilitat de realitzar declaracions de responsabilitat solidàries davant de menors i la consegüent impunitat dels deutors amb fills menors d'edat. La menor manca de voluntat i, per imperatiu legal, la seva voluntat és substituïda pels seus representants legals.”
Conclou que: “Simplement s'ha de verificar si el donant i el donatari van actuar amb complicitat i, en aquest cas, l'un i l'altre eren la mateixa persona, amb el menor com a persona mitjancera i incapaç.”
Encara que es tracta d'una interpretació que no és nova, ja que segueix la línia del que van declarar el TEAC i l'Audiència Nacional, ara s'està pendent de conèixer la decisió del Tribunal Suprem. Té sobre la taula un Acte del 21 de novembre del 2019 (recurs 3172/2019). Veu interès de cassació en la qüestió de determinar si cal exigir la responsabilitat solidària (regulada per l'article 42.2.2) de la LGT) a un menor d'edat al qual se li ha donat la nua propietat d'un immoble.
Com cal actuar davant acords en què els menors són responsables
José María Salcedo aconsella recórrer aquells acords en què es declari responsables els menors d'edat mentre que el Suprem no es pronunciï sobre el tema. D'aquesta manera, s'evita que aquests acords es tornin ferms i no puguin beneficiar-se d'una hipotètica sentència favorable del Tribunal Suprem.
“A partir d'aquí, serà el moment de decidir, en funció de quin sigui el criteri del Suprem, si el requisit de la necessària intencionalitat fraudulenta de qui rep els béns ha d'analitzar-se des de l'òptica dels menors d'edat o des de la dels pares, que van actuar en la seva representació”, sentència Salcedo.