Ser positiu de COVID-19 no obliga a deixar el pis compartit de lloguer: els experts responen

Aquest cap de setmana, les xarxes socials s'han incendiat amb el cas d'una estudiant d'infermeria, l’Elena Cañizares, que ha utilitzat Twitter per denunciar que les companyes de pis li exigien abandonar l'immoble que comparteixen a Ciudad Real després de donar positiu de COVID-19. Li demanaven que, després del contagi de coronavirus, se n’anés de l'habitatge i es mudés a la seva casa familiar.

Aquest cas, que s'ha convertit en tendència de la xarxa social a Espanya, ha posat sobre la taula el debat sobre què passa en cas que un dels companys de pis contregui el virus, encara que, segons els experts, en realitat no hi ha cap dubte. Asseguren que, independentment del tipus de contracte de lloguer que s'hagi signat (que estigui emparat en la Llei d'Arrendaments Urbans (LAU) o estigui sotmès al Codi Civil), en cap cas està previst que un motiu de salut pugui servir per obligar un dels arrendataris a marxar del pis. L'únic motiu que permetria una situació d'aquest tipus és que es produeixi un incompliment, com pot ser l'impagament de la renda.

Segons explica a idealista/news Álvaro del Coso, advocat i soci de Lexperta, “hi ha diverses circumstàncies que cal tenir en compte. En primer lloc, a nivell sanitari, hi ha la prohibició que una persona afectada per COVID surti del domicili o del lloc on està confinada. Ha d'estar aïllada en una habitació separada de la resta de persones de la casa i utilitzar un lavabo diferent. A més, s'ha d'extremar el distanciament, especialment amb persones que es considerin de risc”.

En el cas de l'Elena, aquest és un factor que s’ha de tenir en compte, ja que assegura que els seus pares són persones de risc perquè tenen problemes de salut, per la qual, cosa costi el que costi volia, evitar deixar el pis compartit per traslladar-se a la casa familiar.

El segon factor que destaca l'advocat és que “a nivell jurídic, cal diferenciar si entre les diferents persones que habiten el pis compartit van subscriure un contracte d'arrendament d'habitatge. En aquest cas, no és possible rescindir-lo de manera anticipada sense el consentiment de totes les parts. Aquest contracte queda subjecte a la LAU i a la durada mínima que s’hi estableix”.

L'altra possibilitat, afegeix del Coso, “és que aquestes persones haguessin contractat el lloguer de cada habitació amb el propietari de l'habitatge. En aquest cas, l'arrendament estaria sotmès a l'autonomia de les parts i al Codi Civil (1542 i següents) i, per tant, no seria aplicable la durada mínima que estableix la LAU, sinó la que haguessin pactat les parts. Els contractes de lloguer d'habitació solen tenir pactada una durada determinada i no es poden resoldre abans que finalitzi”.

El mateix opina José Ramón Zurdo, director general de la Agencia Negociadora del Alquiler (ANA), qui recalca que “ni la LAU ni el Codi Civil estableixen que, per causes de malaltia, es pugui obligar un arrendatari a abandonar un habitatge o habitació de lloguer",

En aquest sentit, detalla que el lloguer de pisos compartits es desenvolupa actualment en dues modalitats contractuals: el lloguer d'habitacions (pel qual es lloga el dret d'ús i habitació i és una modalitat arrendatícia que regida pel Codi Civil) i el lloguer de l'habitatge a diversos llogaters (que solen ser estudiants convertits en coarrendataris perquè posteriorment comparteixen l’habitatge segons les seves necessitats; es regeixen per la LAU).

Insisteix que, en el cas concret d'aquestes noies, tant si es tracta d'un lloguer per habitacions com d'un habitatge compartit, cap de les llogateres té la potestat legal de fer fora les altres de l'habitatge. En el cas d'un lloguer per habitacions, senzillament perquè la relació contractual s'estableix entre el propietari i la persona que està llogant l'habitació. Per tant, la resta de llogateres amb les altres habitacions arrendades no tenen res a dir sobre els drets arrendaticis de l’afectada. En el supòsit de l’habitatge sencer compartit, perquè totes les llogateres són coarrendatàries i no poden decidir ni votar perquè una d’elles abandoni l'habitatge. En tots dos casos, només l'arrendador, i per motius justificats que vulnerin el contracte d'arrendament, com per exemple un impagament, podria adoptar les mesures perquè els arrendataris abandonin l'habitatge o l'habitació".

De fet, la justícia ha sentenciat que el desistiment unilateral del coarrendatari (ja sigui per decisió pròpia o per pressions dels companys de pis) ni l’eximeix del pagament de la renda ni es pot materialitzar sense el consentiment del propietari. 

Segons una part dispositiva de l’Audiència Provincial de Granada del 2008, "no es pot deixar la validesa i el compliment del contracte a l'arbitri d'un dels contractants, de conformitat amb l'art. 1256 del Codi Civil sense que la voluntat unilateral d'un d'ells, manifestada en l'esmentada comunicació, permeti satisfer les pretensions de la demandant sense causa ni cap motiu", explica la secció quarta del jutjat. 

D'altra banda, el passat mes de juliol l’Audiència Provincial de Barcelona va sentenciar que "no estant consentit el desistiment unilateral d’un coarrendatari per la propietat, resulta obligat solidàriament al pagament del deute arrendatici reportat fins al terme del contracte malgrat que hagi abandonat l'habitatge".

Així, conclou el director general de la Agencia Negociadora del Alquiler, "recomano a l'estudiant i a tots els que puguin estar en una situació similar que compleixin les normes sanitàries i que continuï pagant la renda”.